Avui toca escriure sobre una de les coses que tinc parades (a nivell de blog) i que veritablement em sap greu no haver escrit cap entrada des del setembre de 2013. Em refereixo a excursions o sortides a peu, que és una de les activitats que més m’agrada realitzar ja que, a part de fer esport, et permet conèixer llocs i indrets de difícil accès amb vehicle.
La ruta la vem començar a Tossa de Mar. Ens vam allotjar al Hotel Tonet a la Plaça de l’Esglèsia, per lo que vem haver de traspassar tot el poble fins a la Platja Menuda on vam agafar el camí de ronda.
Deixem Tossa enrere i començem a caminar pel camí de ronda. El primer tram el fem per una zona boscosa, en zona de pints, sol i ombra i molt aprop del mar, on podem contemplar les vistes dels penya-segats. També ens trobem la cala de l’infern que té prohibit l’accés.
Quan s’acaba el sender ens fan pujar fins a la carretera on arribem al Mirador de Sant Jaume, on podem gaudir de les vistes de Tossa i les seves platges.
Passat el mirador, hem de caminar un petit tram de carretera i agafar un camí a mà dreta amb direcció a les cales Bona i Pola.
Ens trobem allí mateix amb la Cala de Sant Jaume
Si seguim caminant, en poca estona, ja haurem arribat a la Cala Bona. Una Cala invadida per la zona bar/restaurant que ocupa tota la cala.
Dos anyets han hagut de passar per treure’m l’espineta que duia clavada. Dos anyets des del debut a la Cursa de l’Alba que no va ser el desitjat. I ha hagut de ser avui, amb un escenari no massa adequat per voltar per Montserrat: pluja, fang, vent, fred i boira i amb una setmana complicada on em vaig passar el dilluns i dimarts amb febre. Estic molt content, he gaudit moltíssim i estic molt satisfet del treball, he baixat 15 minutets la marca antiga, podien haver estat més, però no puc demanar més d’un dia com el d’avui.
Pels que estimem i vivim per la zona de Montserrat, la Cursa de l’Alba és especial. Sento que és la Cursa més propera (participi o no en ella). Encara recordo fa uns anys quan sentia a parlar dels ‘animals’ que la corrien, ja és esgotador pujar a Sant Jeroni caminant com per fer-ho corrents, pensava. Doncs bé…ara resulta que un d’aquests animals sóc jo. Total… no ens desviem del tema, la Cursa de l’Alba és especial i la espina que tenia clavada la necessitava desclavar. Vaig començar la setmana amb vòmits i febre per lo que veia complicada la participació, “sinó em trobo fort, no hi vaig”, i a més, s’anunciaven pluges… Tots sabem lo complicada i tècnica que és la baixada, com per fer-la plovent… en fi… si plovia molt tenia clar que tampoc hi participaria.
Arriba el dia, sembla que no plourà, arribo a Collbató amb no massa temps de sobra, el just per recollir el dorsal a la Biblioteca i escalfar una mica. No tinc clar com vestir-me, sense mànigues potser passo fred, màniga curta?, em porto paravents? Al final decideixo anar amb màniga curta, totalment de groc, el color de la mala sort pels teatrerus. Miro la Muntanya, gairebé no es veu, molta boira, el cel tapat amenaçant pluja…
Ens van cridant repetidament a la línea de sortida, i entrem amb el temps just. Em poso de la meitat cap al final, vull sortir tranquil, anar de menys a més. Em trobo a la sortida amb en Xavi, que em comenta que no està tant bé com l’any passat (va fer 3h), ja tinc una primera referència. Quan anuncien que falta un minut per començar, comença a ploure, pluja lleugera i agradable (encara), ja no hi ha marxa enrere, encara que caigui un bon xubascu la corro si o si, la il·lusió que tinc en aquests moments ho venç tot.
Tret de sortida i primers tres kilòmetres per dins de Collbató, les cames volen córrer i les haig de frenar, toca trotar i no esverar-se. Per dins del poble em trobo amb el meu club de fans collbatoní, els meus cosins Jordi, Albert i Montse, em fa il·lusió veure’ls, mai em fallen a Collbató i s’esperaran inclús a que arribi a meta!
Sortim de Collbató per anar en direcció a les coves del salnitre, toca el tram més avorrit, una dura pujada de ciment que ja estira el grup, intento respirar i anar tranquil. Sembla que ha parat de ploure però no ens refiem que la cosa està amenazante. Còmodament arribem a les escales de les coves, escales que estaven tancades fins fa poc per esllavissades. Un cop pujades toca un tram on es pot córrer una miqueta amb tendència a baixar i ja passem pel primer avituallament, una mica avançat respecte fa dos anys.
A partir d’aquí i en els següents 4 kilòmetres, anem pujant cap a Sant Miquel. Vaig combinant el trote amb el caminar i anem combinant trams de pluja amb trams d’amenaça de pluja. Respecte fa dos anys, trobo que vaig massa sol, no tinc l’agobio de tenir ningú enganxat al darrere ni vaig enganxat a ningú. En alguns trams avanço a gent i en altres m’adelanta algun corredor, però correm molt tranquils. No arrisco massa, no em vull agobiar i vull gaudir de la Cursa. Em noto que vaig més lent del que podria però que se’m carreguen bastant els bessons. Durant aquest tram, trobo a dos grups d’Esparreguera que m’animen. Bravo per ells! Pujar a animar amb la pluja és de campìons!!
Arribem per fi a Sant Miquel, amb 1h08, 8 minuts més lent que fa dos anys! Doncs si… m’he apalancat bastant per lo vist. Toca baixar fins al Monestir, aquest kilumetrillu que hi ha en baixada apreto bastant, malgrat el perill de relliscar. Adelanto a uns quants (un d’ells m’avisa del perill del terreny) i m’enganxo a un corredor que tinc clitxat d’altres anys. Arribem al Monestir i no hi ha l’espectació dels altres anys, normal, està plovent, per allí em sorprèn veure la Nuria i trobo al Robert que m’anima a seguir lluitant.
A partir d’aquí toca pujar les 1.200 escales, per mi no és el més feixuc dels exercicis (m’incomoden més altres coses) i crec que caic en l’error de voler recuperar massa d’hora el temps perdut. En un dels trams que hi ha entre escales i escales, on es pot córrer una miqueta, se’m puja el bessó esquerre. Em desanimo una mica i haig de parar a estirar, no vull tornar al calvari de fa dos anys! Mentre estiro vec que el paisatge és molt diferent del que havia vist altres cops, tot està ple de boira i no es veu res de paisatge.
Segueixo tibant fins a l’avituallament del pla dels ocells. Aquí comença un tram més boscós on predomina el fang i les arrels mullades. Tot aquest tram fins al monestir de Sant Jeroni (uns 2 o 3 km) els faig completament sol, amb pluja, boira i cada cop fa més fred. No vec ningú per davant ni sento ningú per darrere. En alguns moments penso si m’he equivocat de camí… impossible amb els cops que l’he fet!! Prenem el camí nou de Sant Jeroni on sembla que atrapo al de davant, aquí ja començem a trobar gent que baixa… i com baixen de ràpid! Arribem al darrer avituallament abans de coronar el cim i ja vec un altre corredor molt i molt aprop.
Molta boira, vent i fred i un altre cop les dures escales finals. Aquest cop les pujo amb moltes ganes, tinc ganes d’arribar a dalt i començar a baixar. 2h clavades al coronar Sant Jeroni, 4 minuts més lent que l’any passat però em trobo molt millor. Toca apretar a la baixada. Començo a baixar i trobo que en Jaume m’apreta per darrere, li dono pas però no vol. Cada cop el noto més a sobre i al final casi l’obligo a que tiri endavant. Em sento lleuger i sé que fins a Sant Joan hi ha camp per córrer i guanyar temps, però… patapám! Primera rampa, uf… m’obliga a estirar i a baixar el ritme. Quan intento pujar ritme noto que em puja, així que vaig al màxim que el cos em deixa. Una llàstima… tinc fondo per anar més ràpid del que vaig. Corro un altre cop tot aquest tram sol, amb molta boira i pluja, se’m fa molt estrany novament no trobar a ningú, és com si la muntanya fós només per mi. M’agrada la sensació de córrer així ja que no fa gens de calor (una mica de fred i tot) i amb la boira, a vegades perdo la orientació…
Sense adonar-me’n apareixo ja a Sant Joan. Amb un altre corredor pugem junts la pujadeta de formigó i al començar la baixada el deixo enrere. Em fa por relliscar en aquest tram ja que t’envales sense voler. Faig passos curts i sense aixecar els peus massa del terra per evitar que pugi el bessó. Arribo a l’avituallament just abans de la baixada més tècnica i em trobo a l’Edmón que em comenta que s’ha retirar al pla dels ocells i que no ha arribat a Sant Jeroni. Dos traguets d’aigua i cap avall.
Tinc ganes de córrer, m’envalo una mica i pam…rampa. Torno a ritme i la cosa va bé i a la que accelero, em torna a venir: una putada. Vaig tantejant com puc. Encara plou cosa que afegeix més dificultat a la baixada tècnica de pedres. Faig un parell de patinadetes que em donen un avís i em fan baixar amb més compte. Torno a anar bastant sol, a trossos adelanto a algun i en altres m’atrapen. Sobre el kilòmetre 20, patino, em foto de lloros i em donc un cop contra una pedra. Quedo amb sang al colze i al llavi que no em para de sortir sang. Es paren dues corredores que es preocupen per mi, els hi dic que tirin que no és res. Torno a arrancar perdent temps i ritme i amb el colze i l’ombro bastant dolorit. Quan baixo em trobo un senyor de la Creu Roja que em pregunta si sóc jo el que ha caigut, li dic que si i que estic bé, un deu per ells i pels corredors que els han avisat, lo meu no ha estat res, però m’han demostrat que l’assistència en Cursa és molt ràpida i efectiva.
Arribem al tram final i ja només toca la part final per Collbató. M’atrapa un corredor bastant ràpid que suposo que és dels primers de la Marató. A l’entrada al poble em torno a trobar als meus cosins animant-me, olé per ells, ni amb la pluja m’han fallat! Bravo!! Queda poc més d’un kilòmetre i en baixada. Toca gaudir-ho! Recta final i entrada a meta molt content. Resto 15 minuts a la marca de fa dos anys treient-me la espineta que duia clavada i ja pensant amb els deures que tinc per l’any vinent.
A meta em trobo amb en Raül i en Sergi que, tot i la pluja, han pujat fins a Sant Jeroni per animar-me… però amb el fred i la pluja que feia han tornat a baixar i només han pogut veure els primers. Una llàstima, m’hagués donat un subidón enorme veure’ls allí.
Un 10 a la Cursa i sobretot un 10 als organitzadors i voluntaris que com deia el Facebook de la cursa, “en dies com avui, el més complicat no era córrer. Estar hores i hores sota la pluja al peu del canó ajudant i animant als corredors per tal que aconseguissin acabar la Cursa de l’Alba i la Marató de Montserrat tenia molt mèrit. Moltes gràcies a tots els voluntaris i voluntàries per fer-ho possible!”.
Alba, ens tornem a veure l’any vinent. Prepara’t. Un petonet.
De zero a cent 