Punxada a Igualada

Cames lleugeres, cursa de vespre, cos descansat i molta motivació, quatre elements bàsics per anar a pel MMP en la Cursa que em va veure néixer com a corredor fa cinc anys, oi? Doncs a intentar-ho s’ha dit!

Igualada és i ha estat una ciutat que em sorprèn. La teoria és que fa sempre més fred que a Esparreguera, però al trepitjar la plaça Cal Font ja notes que hi ha un ambient molt càlid. “Sort hem tingut que va ploure ahir”, em comenta un voluntari al recollir el dorsal. La veritat és que és sofocant i amb la Maria veiem els nens com fan la seva Cursa amb un sol espatarrant i aprofitem l’espera per anar a pendre un refresc en un lloc amb aire acondicionat. Els animals de clima fred com jo necessitem els 9 graus de la Marató de Berlin perquè no se’ns escalfin…les idees i a Igualada superem els 25, a les vuit del vespre!

Comencem l’escalfament i em sorpren que no hi ha gairebé ningú escalfant al lloc on escalfava tothom en anys anteriors. Deuen venir calents de casa penso o han trobat algún lloc amb millors ombres que nosaltres. A l’escalfament em noto que tinc més mocs dels habituals i “jadeo” una miqueta, la Maria m’ho anota però no en faig cas. Escalfament de manual, complert i deixant el cos apunt per l’MMP. Tot està encarat per aconseguir-ho.

Toca anar als calaixos on estreno el calaix sub-45, i que espero defensar-ho a tope! Toca el sol, i sembla que de nocturna ja en té poc aquesta Cursa, que ha hagut d’avançar l’horari per donar pas a la Mitja Marató (que comença a les 22h). Amb l’espera curta arranquem amb un ritme lleugeret per encarar la baixada del Passeig, com sempre algo més ràpid del ritme objectiu. A partir d’aquí ja formem un grupet de 6 o 7 corredors que em fa anar còmode en els següents km’s tot i no parar de treure mocs. La cosa es complica abans del 4 quan encarem la Rambla, començo a tenir molta tos. Hi ha molt de polen a l’ambient i aquells “jadeos” de l’escalfament sembla que s’incrementen. Al passar el quatre haig de deixar de córrer, m’estic com ofegant, no paro de tosir i em fan mal els pulmons. “El pais de les maravelles” que pintava en el primer paràgraf, se’n va en orris. Troto fins a l’avituallament previ al 5 i vec aigua amb tranquilitat. Penso si val la pena retirar-se o seguir i, al final, agafo la millor de les opcions possibles: esperar a la Maria i gaudir de la Cursa a un ritme més baix.

En uns 4/5 min ja apareix, a ritme un pél per sota del marcat. L’objectiu és sub-55 per lo que a partir d’aquí toca gaudir de la Cursa. Intento motivar-la i estirar-la en els moments que es pot córrer. Gaudeixo esperonant al públic i veient l’ambient que, no és ni de bon tros el que hi havia en la primera (ni en la segona) edició. Batucades i grups musicals en punts estratègics ens fan passar els 5km més ràpids del que ens plantejàvem. Fem un petit grupet amb dues noies i un trio i anem tirant. Finalment a la darrera baixada la Maria sprinta per baixar del 55 (fa 54:58, missió complerta) i jo em deixo caure per no espatllar cap foto d’arribada ni a la Maria, ni a les dues noies, ni al “trio de la rodona”. Acabo la Cursa per una banda trist per haver desaprofitat una oportunitat única i per un altre molt content per haver ajudat a la Maria i haver pogut tenir una visió de la Cursa més tranquila i diferent.

En fi…seguirem sumant i informant.

Reafirmant el sub-45 a Bombers

La Cursa de Bombers és una d’aquelles Curses que no passen desapercebudes en el calendari runner…i de les que em faltava a la col·lecció! Com ja sabeu aquestes curses tan mediàtiques no m’agrada corre-les, massa gent, dificultats en aparcar i circuit regular (“so lala” com diriem amb la Shirley). Peeeeerò sembla que l’efecte “sin-trigo” m’està canviant i ara corro 10k’s i curses mediàtiques…lo que no havia fet mai. Deu ser que em faig vell.

En fi, fora conyes, Bombers formava part de la meva “gira de primavera” que acabarà per Sant Joan i on, menys a Martorell, aniré a per totes a totes les curses, sense excusa. Avui l’objectiu era baixar de 44 minuts amb l’estratègia d’anar fins al km3 amb la llebre de 45 i després anar a 4:20 fins a meta. Tenia una bona oportunitat ja que tenia un equip de llebres que ni Kipchoge té. En Javi Villora i en David Manau eren les llebres oficials de la Cursa i a més, tenia la meva llebre particular, en Kevin que em feia d’escuder durant tota la Cursa. A més d’aquestes llebres tenia a la Ana que buscava el mateix temps que jo i em podia servir de referència.

En l’escalfament ja noto que avui em costarà, massa calor, tanta, que amb l’escalfament ja sembla que hagi corregut una marató de lo suat que vaig. Que torni l’hivern, si us plau!! Foto de grup i cap al calaix de sortida, com he dit abans, molt ben acompanyat.

18268564_10212596396846930_1645315399911975995_n

Arranca la Cursa i al cap de 200 metres frenada total de ritme, sembla que hi ha hagut efecte acordeó ja que els que anaven a calaixos més enrere han parat del tot. Passeig Colom per trobar el ritme, cares familiars, sembla que els que escudem a la llebre de 45 sempre som els mateixos. “Avui ho aconseguiré” em diu la Carol quan l’atrapo, a Hospitalet no va ser possible però avui la veig convençuda. Comencem a pujar el paral·lel i entre les llebres, en Kevin, l’Ana i jo i un grup de 4 o 5 de la Bolsa, que només veig gent de vermell i negre pujant. La calor ja apreta i el paral·lel passa bastant ràpid al km3 el deixem enrere i ja estem carretejant per trobar la Gran Via, lloc on tenia pensat apretat. Just abans d’arribar-hi hi ha el primer avituallament, en Kevin em diu que no em preocupi que vagi tirant i que em dóna l’aigua ell, tot un detall, tenint la seva xicota al grup que em faci de llebre personal a mi, “és que l’Ana vol córrer sola aquesta Cursa”.

Entrem a la Gran Via, no tinc massa forces per posar-me a 4:20 però aquí ja comencem a distanciar-nos tímidament del grup de llebres. Jo em vaig fixant amb un company de la Bolsa (no sé el nom ja que és dels nous i no-Maratonià) que va per davant, tenir la referència visual d’algu que esta més fort sempre és bo. Passem el cinc amb 22:20, deu segons de marge pel sub-45 i bastant sobrat de forces. Veig el Kevin que té ganes de tibar però penso que posar un punt més ara em passarà factura al final.

Cursa Bombers (451)

Anem per la Gran Via fins al km7, que és quan la deixem i comencem a baixar. Els dos següents km’s em comença a entrar flato, el terreny tendeix a baixar però em costa més mantenir el ritme. Perdo alguns segons (tot lo guanyat a la Gran Via) i les llebres m’atrapen sobre el 8. Just lo mateix que em va passar a Hospitalet!

Passem per plaça Urquinaona i al girar cap a Via Laietana veig que tinc les llebres ja a 15-20 metres, toca espabilar! Canvi de ritme afavorit per la baixada i just en el cartell del km9 atrapo de nou a les llebres, anem amb en Kevin lleugerament per sobre de 4 min/km per lo que seguim baixant i atrapant a gent. Girem per Isabel II i ja veiem la meta a uns 300 metres, el Kevin em mira i em diu que ho hem aconseguit. Sense sprintar més i gaudint de la gent fem els darrers metres passant la meta en 44:38 i reafirmant el sub-45 “il·legal” (o no) de l’H.

18268315_10212596399326992_87195900061233094_n

Molta alegria després de la Cursa. Ara he vist que, pel que sembla, estic consolidat per sota de 45 tot i que no estic entrenant com m’agradaria (o com feia abans). La calor m’ha fet una mala passada en els km6-9 per lo que penso que en altres condicions podia haver-ho fet algo millor.

La propera parada serà a la nocturna d’Igualada en 15 dies, cursa on vaig debutar fa cinc anys i on espero (i desitjo) anar a per nova marca personal.

Senyals de vida i MMP

Senyals de vida després de la Marató de València. Si, estic viu. L’allargada ombra de la Marató sempre m’ha fet estar un temps sense posar-me dorsal…i sense escriure al blog (des del 20N res). Investigue’m-ho. L’any passat després de Berlin, em vaig perdre tota la tardor i, aquest any, per una cosa o altre, m’he perdut tot l’hivern (inclouent la “gira de Mitges” que tant m’agrada), però ja torno a ser aquí, molt motivat i amb ganes d’assolir “nous” objectius. Les cometes del nous s’explicaran més avall.

Introducció al ciclisme

Des de que vaig començar a entrenar la Marató de València, vaig començar a pensar de deixar aparcat el córrer una temporada i dedicar-me una temporada sencera al ciclisme, per variar una mica d’esport. Però… al veure lo bé que m’ho passo corrent i el marge de millora que tinc, m’ho he repensat. Finalment, faré sortidetes de tant en tant, però per dedicar-m’hi a full time encara no.

Federat de muntanya

Un altre de les cites pendents des de fa anys és la muntanya. Sempre he dit que l’esport que més em motivava era caminar per muntanya i aquest any m’hi he federat. Aquests anys he estat sortint de tant a tant a caminar, sobretot per Montserrat, però l’objectiu actual (que l’estic complint de moment) és sortir periodicament cada dissabte, marcant-me un mínim de 1.000 de desnivell positiu per setmana i (re)descobrint Catalunya. De moment curses de muntanya zero. La muntanya és per relaxar-se. Aquest retorn al monte, serà la meva base per una de les coses que més temps porto esperant fer: el camino de Santiago. Aquest any faré el tram de Irún a Bilbao començant per Sant Joan.

Canvi de dieta, canvi d’habits

El principal canvi d’aquests mesos ha estat descobrir que el cansament i les molèsties que tenia a vegades (a vegades amb molta intensitat, a vegades amb menys) eren conseqüència de varies intoleràncies alimentàries. En resum i sense entrar en detalls, m’han prohibit el blat, llegums, llet de vaca i cacauets i m’han recomanat evitar la majoria de cereals, arròs, blat de moro i ous. En definitiva: un canvi dràstic en la dieta ja m’elimina (casi) totes les fonts de carbohidrats que tenia o el que és el mateix, tot el que ingeria desde que em llevaba fins a mitja tarda. Porto un mes i mig i he trobat ja millores significatives: descanso millor, digereixo millor, m’he estabilitzat a 72 kg (abans quan no entrenava dur estava a 75) i sembla que recupero més ràpid dels esforços. Per altre banda m’han recomanat fer esport més moderat per lo que la introducció al ciclisme l’he aparcat substituint per sortides puntuals i la muntanya la he deixat al senderisme aparcant la idea de tornar a fer curses de muntanya. Provarem si el canvi de dieta m’afecta positiva o negativament al córrer… el tiempo lo dirá.

“Nous” objectius

Ara s’expliquen les cometes. Lo que més m’agrada és la llarga distància (mitges o maratons) sigui en asfalt o muntanya, però ara em vec obligat a fer algo més “light” que em generi menys estrés intern, per lo que he tornat als 10k després de varis anys sense competir “en serio”. Així que l’objectiu que m’he marcat és 42:50 abans de l’estiu fent una (o dues) cursa(es) cada mes. Això significa que hauré de rebaixar bastant la meva marca actual 45:15 conseguida l’any passat a Sant Cugat als inicis de preparació de la Marató de València. Aquest temps està pensat per poder crear base per baixar de 3h20 en la següent Marató (ja veurem si a la tardor 2017 o Barcelona 2018). Vaig començar la preparació fa cinc setmanes i aquest finde ja he corregut la primera cursa: Nocturna de l’Hospitalet.

Nocturna de l’Hospitalet: primer sub45 de la meva vida

Després d’aquesta llarga introducció, anem a lo que anem. Anem la primera cursa del circuit 10k que he fet d’aquesta “gira primaveral”: la Nocturna d’Hospitalet.

Sempre m’ha fet mandra córrer a la tarda o al vespre una cursa, i penso que no sóc l’únic ja que ho comentàvem amb diferents companys que cap tenia ganes d’anar a la cursa. Això sumat a la caravana que em vaig “xupar”, segurament pel Espanyol-Atlético que es jugava en una hora similar, van fer que arribés no massa motivat. Aparcament al pàrquing de Gran Via 2 i trobada amb els companys del BCTeam després de molt de temps. Escalfament meu una mica, bastant curt i cap a la línea de sortida. L’objectiu d’avui era si o si, baixar de 45 minuts, fita que (encara que sembli extrany, o no) encara no havia aconseguit mai, tot i haver-ho intentat enèssims cops. Encara que porto poques setmanes preparant crec que amb el tute de les maratons, el gimnàs i la muntanya, he aconseguit fer una bona base per baixar uns minuts en 10k abans de l’estiu.

Tinc la gran sort de poder compartir la Cursa amb en David Manau que farà de llebre de 4:30, l’Edu Sancho que busca provar-se després del calvari de la cintilla i en Kike que vol anar a un ritme relaxat (serà per ell!!). Començem al final del calaix on ja es pot veure un tuttifrutti de colors de dorsals, cosa que repercuteix als primers km’s on s’adelanta a molta gent que va molt i molt lenta. Passen els primers km’s i vaig bastant bé, en Kike al km2 ja desapareix i l’Edu el vec molt animat. Passem pel 5 en 22:19 bastant còmode, per sota del previst. Més o menys al 6 hi ha l’avituallament, bec aigua i… flato a la vista! A partir d’aquí ja perdo al Edu de vista i vaig tirant sense que m’acabi de passar. Vaig lleugerament per davant de la llebre i em va costant cada cop més respirar.

Sobre el 7 passa una de les coses més patètiques d’aquesta cursa, s’uneix el nostre circuit amb els de 5k que, enlloc d’anar pel costat esquerre (que és el que els hi correspon) invadeixen el carril dret fent que hagim de esquivar-los com poguem. Imagineu-vos la situació, amb dificultats per respirant i anant esquivant a muralles de gent corrent en paral·lel a 7min/km. Quina rabia!

Sobre el 8 la llebre Manau m’adelanta i començo a pensar que caure un altre cop per sobre dels 45. Em centro a respirar i a trepitjar bé i abans del 9 ja torno a estar per davant d’ells. En el darrer km apreto tant com puc i arribo a meta amb un sorprenent 44:13. Sorprenent perquè esperava arribar sobre 44.40… la llebre entra uns 15 segons més tard que jo també sorprès per haver arribat tant d’hora.

Pel que anem comentant amb els companys, tothom ha fet molt millor marca de l’esperada i al cap d’unes hores en Javi Villora ens mostra que hi ha hagut una retallada massiva en dos trams per estar mal senyalitzats. En fi, un sub45 agredolç, agre per no haver sigut un 10k i dolç perquè tots els parcials els he marcat per sota de 4:30 (el darrer amb el ritme més ràpid de tota la cursa) cosa que ja em certificaria l’esperat sub45.

Propera parada: Cursa de Bombers, a intentar certificar aquest sub45 tant buscat

No estaba muerto, estaba de parranda

Després de no escriure cap article (ni córrer cap Cursa) des del 6 de Juny, torno a ser aquí, amb novetats fresques que han passat aquests mesos, us en faig cinc cèntims.

Per començar, no sé si ho havia comentat, estic preparant la meva segona Marató, la Marató de Valencia que la correrem el 20 de novembre. Aprofito el #retovalencia del BCTeam per compartir aquesta experiència amb altres companys del club i fer-ho tot més amè, hi ha hagut una gran expectativa i som molts els que anirem cap a València aquest dia, alguns a córrer la Marató, altres a córrer el 10k i altres a animar-nos. Ara toca entrenar i donar-ho tot.

Aquesta Marató l’he començat a preparar tenint en compte els errors comesos en la preparació de Berlín. He fet dos mesos de gimnàs anteriors als entrenaments per intentar reforçar tota la musculatura (sobretot de cames) i ja veurem si fa efecte. En conseqüència d’això, ja que no he fet massa cardio, he pujat fins a 77 kilos. El primer objectiu és, doncs, arribar a 70 lo abans possible (ara ja estic en 73) per poder fer els entrenos bé i no patir tant en la llarga distància. Molta feina a fer!

Cinc setmanes portem d’entrenaments, i desde la setmana 1 estic amb molt de mal al peu dret. M’he tractat amb el podòleg Alejandro Bayo que m’ha diagnosticat una tendinitis al peroneu curt i al tendó d’Aquiles i m’ha variat les plantilles que duia fins ara. Porto dues setmanes amb elles i ja he notat diferència. Amb els massatgets diaris amb gel i les plantilles confío a anar a millor i poder entrenar a tope lo abans possible. De moment no he parat cap dia, només he baixat intensitat i volum (que ja m’ha anat bé).

La darrere novetat és que he decidit córrer aquesta Marató amb les Asics Gel-Nimbus 18. M’han tocat en un sorteig del BCTeam, les he provat (sense cap expectativa) i de seguida m’he enamorat d’elles. Em recorden molt a les Nike Vomero que duia fa uns anys i que també em tenien completament enamorat (amb el canvi de model van perdre molt i em vaig passar a Adidas). Així que apartir d’ara calçaré de groc i verd amb la marca japonesa. Esperem que doni bons resultats!

Aquest diumenge tocava el primer test de la Marató de Valencia, córrer un 10k a tope. La resta de companys van fer l’exercici la setmana pasada en la Cursa de la Mercè, però jo, com tenia unes jornades de Neurociència, ho vaig haver de traspassar a aquesta setmana, que casi casi casi m’han obligat a anar a la Cursa Dir Sant Cugat, una cursa on ja havia corregut fa dos anys i havia aconseguit la meva millor marca personal de 10k tot i la duresa del circuit. Així doncs, cap a Sant Cugat tocava a anar a ‘saber on estic’.

Vaig quedar amb en Kevin i l’Ana (vaya parella de cracks) que els dos corrien el 5k. Tenia clar que anava a lluitar marca personal, petés a on petés. Escalfo amb en Kevin i em noto molt cansat, el dia anterior vaig anar a muntar a cavall (si…quines coses més rares que faig darrerament) i crec que tenia una mica d’agulletes…però bueno, toca estirar bé i fer sobretot exercicis de movilitat.

Tots teniem dorsal del primer calaix. En Kevin amb l’Aitor (que també ens el trobem per allí) s’hi queden, però jo i l’Ana anem cap al segon calaix amb les llebres de 45′. Arranquem amb elles i ja començo a veure que anem, en alguns trams, exageradament més ràpid del que toca. Això em fa patir, però entenc que amb el sube-baja constant que té el circuit, és una estratègia de les llebres per no petar a la gent a la pujada. Aguanto més o menys 5 kilòmetres on ja vaig veient que molta gent no podem seguir el ritme de les llebres.

Al kilòmetre 6 hi ha el marcador de temps (per temes logístics al 5 era complicar posar-ho) i veig que només vaig 3 segons més lent del que hauria d’anar i les llebres les tinc molt més endavant!! En fi… no m’obsessiono ja que començem el tram més dur on anem pujant i després baixant carrers per un barri residencial, els kilòmetres no passen i es bastant agotador ja que no hi ha massa gent animant. De cop, en una cantonada, em trobo a la Marta amb els seus fills, em reconeix i em dóna ànims. Em fa molta il·lusió veure-la i em dóna forces per seguir lluitant.

Fins al kilòmetre nou vaig perdent temps de crono i apartir del nou comença el darrer kilòmetre amb tendència a baixar fins a meta, on, com fa dos anys li foto molta canya. Aquest any ja sé de que va l’asunto i començo a apretar on toca, faig un dels millors parcials que he fet mai en cursa i aconsegueixo per 2 segons, lo que semblava imposible, una nova MMP en 10k!

Encara no sóc sub-45, però amb els dolors que estic arrossegant al peu i el circuit trencacames de Sant Cugat, crec que ho tinc fàcil per baixar de 45 minuts quan torni a córrer un 10k (esperem que sigui abans de dos anys).

Ara toca seguir entrenant i sumant kilòmetres, aquest MMP només serveix per saber on sóc i tenir els ànims i la força per seguir lluitant en aquest dur camí que es diu #retovalencia. Qui em donava per mort o en baixa forma ja sap: ‘No estaba muerto, estaba de parranda’. A seguir lluitant!

Passem Esparreguera amb bona nota

M’acabo de llevar de la migdiada. Mentre feia mandres al llit per despertar les articulacions -la excusa que m’acabo d’inventar sembla bona-, pensava en la cursa d’avui. He acabat molt content, però curiosament no pels meus resultats -que també-, sinò per les actuacions de dos dels companys que han corregut avui: l’Albert i l’Aitor. L’Albert, després d’estar semanes sense entrenar massa a fondo per una lesió cervical, ha fet -contra el seu pronòstic- una escandalosa marca de 39.25. Millor marca personal i una bona injecció de moral per seguir treballant, sobretot per la seva cursa (Cursa de l’Alba) que la té la semana vinent. Ja li dic jo sempre, si no fós tan vagu a vegades, pujaria a més d’un podi. L’Aitor, company de la sortida de 33km del diumenge, i, curiosament amb el dorsal 33, s’ha sortit en el seu debut. 42 minutets quan mai havia corregut un 10.000 i les seves expectatives eren baixar de 50!! El treball de 3 setmanes intenses amb l’Iban (baixa d’última hora per la nostre amiga fascitis plantar) i les ganes que li ha posat, han donat els seus resultats. Ara ja m’està preguntant quan és la pròxima!! 🙂

Bé, després d’aquesta introducció, començo a comentar el que ha estat per mi la cursa. Apreteu-vos el cinturó perquè em sembla que avui serà llarguet. En primer lloc, m’ha semblat molt extrany córrer al poble i que la sortida fós a 10 minuts de casa caminant. He arribat al pavelló i m’he trobat en Miquel, avui, i com cada any, amb el traje d’organitzador de la Cursa. M’ha comentat que s’havien llevat a les 5 del matí per començar a preparar-ho tot. No l’he vist al acabar la Cursa, però l’he de felicitar, érem pocs corredors, però la organització ha estat de 10. Així que, després dels aplaudiments a l’Albert i a l’Aitor, ara toca fer-ho a en Miquel, Neus, Toni i companyia, que han hagut de fer un bon madrugón perquè tot sortís sobre lo previst.

Encara que la cursa fós molt aprop de casa, he decidit canviar-me i dutxar-me al pavelló municipal. Sabia que avui suaria molt la samarreta i, de fet, així ha estat. Mentre em canviava comentàvem el temps amb un altre corredor local (em sembla que es diu Toni, que per cert, ahir a la tarda va jugar amb el Futsal Esparreguera mantenint-lo un any més a 2aB i vem sopar al mateix lloc), aquesta xerrada em va fer enrecordar que m’he deixat a casa la meva gorra guiri que tenia preparada per la Cursa per resguardar-me del sol… el debut haurà d’estar a un altre dia. Surtu a escalfar i em trobo amb els que vem sortir el dimecres per Montserrat. L’Iban serà baixa per fascitis, ja tenia símptomes l’altre dia, i avui al llevar-se no s’atreveix a córrer… una pena, m’hagués agradat veure el seu tiempasu en un 10.000, està molt i molt fort i s’ha esforçat molt per fer la Cursa local de forma digne.

Molta cara coneguda a l’escalfament. Fem un trote amb l’Aitor i 4 estiraments bàsics. Ahir vaig anar a dormir amb molt mal d’adductor i amb mal al peu quan torsionava. Avui estava de conya, no tenia excusa, ho havia de donar tot!

La cursa comença bastant puntual i, com sempre, em poso massa enrere. És un defecte que haig de corregir. Surtu llançat i em passo tot el Passeig del Castell adelantant a gent. Fem la primera baixadeta, vaig molt àgil, però haig d’afluixar per arribar viu més endavant. Passo el primer km amb 3:59 (Récord personal en km més ràpid en primer parcial).

945270_10200990968487231_1282059697_n

Ara toca agafar un ritme còmode i anar pujant, que toquen més de 4 km de pujada. En el segon km pujem pel carrer Barcelona, passem pel carrer Guardiola (on a les corves hi ha molta gent animant) i pugem per Cavallers i Gran, on trobo a ma mare donant-nos ànims a la porta de la Pastisseria Ferran, el fet de veure-la allà em fa pensar que avui tindré algún pastisset de postres, nyamm… passem el km2 just per davant de casa, 4:22 en el parcial. Haig de baixar una mica el ritme perquè sinò petaré abans del tres, penso. El tercer km és el que més por li tenia, pujada per Montserrat, Bruc i Camí de Can Comelles fins la Residència, ho faig amb 5:10 una mica per sobre de lo previst. Seguim pujant i tenim en el següent km dues de les pujadetes guapes: en la primera em comença a adelantar gent, intento enganxar-me, però se’m fa dificil seguit el ritme.

_DSC0129

Arribem a Can Sant Joan i ja estic tocadet de tanta pujada, m’adelanta en Jaume i em dóna ànims. Fotut com està de la ciàtica li està fotent força canya (i ha acabat amb 45 minuts). M’enganxo a ell per passar aquests km de pujada. Arribem a las casas del futuro, on coincideix amb el km4, 5:12. Per lo que he patit no està malament, penso, almenys ja hem passat la part més dura.

936989_255546254590792_1114916158_n

En el tram següent ens anem creuant amb altres corredors, vec en Riera (amb look playero) molt llançat, crec que va el 5 o el 6. Entre l’avituallament i que m’entretenc a mirar amb qui ens creuem sembla que m’estic refent. Em preocupa no veure l’Albert, però tinc la sensació que la cosa segur que li va bé. En aquell moment, vec l’Aitor, va llançadíssim, ens donem ànims mutus i em dóna una alegria inmensa al veure’l tant bé. Arribo al km5 en 5:04 fent la mitja cursa en 23:47. A partir d’aquí toquen 3 km poligonerus bastant aburrits i 2 km en baixada. Mentre baixem ens creuem amb els que van darrere, segueixo donant algún ànim a algún conegut. De sobte, vec al Tribanda Txabi (Speedy Txabi) caminant. Mai hem intercanviat cap paraula, i no ens coneixem, però de llegir el seu blog, em sona ja a cara familiar, li foto un crit d’ànim que em sembla que el pobre home queda flipant.

Començo a apretar les dents i a fotre-li canya. Els primers 2 km del Polígon, els faig ràpid (4:25 i 4:32) adelantant a gent. L’últim km de Polígon és en pujadeta fins al Restaurant Sant Jordi. Estic bastant fos i baixo ritme, m’interessa tenir energies per apretar a la baixada final, que és on es pot rascar algo de temps. El parcial no em surt gens malament, el faig a 5:04.

Girem al Sant Jordi, i em quedo una mica entre tierra de nadie, tinc un grup davant que tinc difícil d’atrapar, i un grup darrere que com no m’espabili m’atropellaran. Corro seguint la línea de la carretera, vaig just de forces però és el moment d’apretar. En aquell moment se’m mou la lentilla esquerre i no hi vec amb aquell ull. Començo a parpadejar intentant que es posi bé, però no hi ha manera. Finalment, i quan passo pel km9, se’m torna a posar a lloc, miro el crono i faig el parcial en 4:30. Només queda 1 km i estic bastant fos. Sento gent del poble que em dóna ànims i m’empenta a tirar. Baixo per Montserrat i noto que puc donar més per cames, però la respiració no em deixa. Arribo a l’Esglèsia, i passo un altre cop per davant de casa on torno a veure a ma mare a pie de pista (criticant la meva tècnica, per cert) i mon pare al balcó. Al passar-los no m’ho penso i poso la sisena marxa. Haig d’agafar ritme ja que queden uns 200m i arriba la última, i criminal pujadeta. Puju per Cavallers donant-me la sensació que mai he pujat tant ràpid. Em topo amb el mur del final de Cavallers on està bastanta gent donant ànims. Busco l’Edmon però no el trobo (era el punt on volia seguir la cursa, però s’ha adormit) i arribo al pàrquing del Castell on hi ha la recta final. Tinc la sensació d’haver fet els deures. No sé el temps, i de córrer hi veig una mica borròs. Se’m aclareix la mirada i en el crono que hi ha a l’arribada vec 46:3x. En aquell moment ja sé que he guanyat la cursa, la meva pròpia cursa. Gest de ràbia abans d’arribar a meta mentre l’Oskar i en Rubén em van animant a l’arribada. Finalment passo per meta amb 46:40 fent l’últim parcial en 4:20 (Récord personal en km més ràpid en segon parcial).

_DSC0296

Sincerament no pensava obtenir aquest resultat. A Esparreguera li tenia respecte, és de les durilles que he fet i pensava que faria dos minuts més, però ho he aconseguit!! Podem dir que he passat amb nota l’examen de la meva divisió i que cada dia estic més aprop del sub’45 que vull fer abans d’arribar a l’estiu. Serà a Igualada el dia 2 de juny? Olesa el 23 de juny? o Pallejà el 1 de juliol? No ho sé… però tinc la sensació que arribarà!

Crònica d’una MMP anunciada

Avui era el dia per fer-ho. Tots els astres estàven alineats i només faltava jo per introduir la pilota dins de la porteria. He estat entrenant bé. Temperatura fresqueta. Uns 500 participats on començàvem amb una llarga recta i no hi ha hagut taps. Circuit planet (+36 de desnivell total). Culls llebres ideals. Moral alta i cos descansat. L’únic inconvenient que he notat a l’escalfament són punxades constants a l’abductor, grgrgr. En fi… tot estava apunt per batre la meva marca personal. Des de desembre que està aparcada en 49.41. És cert que des de llavors que no corro cap 10.000 en ruta, Vilanova va ser un mixte, Maratest van ser 15 km i la Reis Race m’ho vaig pendre més com un Fartlek que no com una cursa. L’objectiu clar era aquest, però anava tant confiat que ho aconseguiria que m’havia posat el llistó una mica més alt, ja li vaig comentar en secret a l’Albert i amb la boca petita: vaig a per 48.30!!

Arribo una hora abans a Sant Joan. És la primera edició de la Cursa i ha estat força ben organtizada. Parkings de sobres. Vestidors propers a la sortida. Forçes voluntaris a banda i banda repartint aigues. Una bossa de corredor digne (amb samarreta sense mànigues! per fi algú fa algo diferent i útil). Sessió de breafing a la sortida. Servei de fisioteràpia a l’arribada… és el tercer cop que estreno una cursa i la veritat és que trobo que al ser la primera edició l’organització posa un esforç extra per deixar bon sabor de boca per propers anys.

Com he arribat amb el temps de sobres, he fet un bon escalfament, tant, que no notava els 3 graus que marcaven el meu cotxe. He decidit anar amb màniga curta i, he acertat. Sort que no m’he posat tirants, que llavors si que hagués agafat fred. A l’escalfament he notat punxades a l’abductor esquerre (en teoria el que tenia que fer mal era el dret) i m’he hagut de posar Fisiocream i estirar-lo bé, fins al final de la cursa no he tornat a notar dolor.

_DSC1139

Ha començat la cursa puntualment a les 10.00h, al saber que era plana ni m’he mirat el circuit, i m’ha sorprès les dues rectes llargues que componien cada volta, cadascuna d’elles era gairebé de 2,5 km. En els primers km, he aconseguit uns parcials molt regulars 4.29 4.32 i 4.31 donant-me bastant de marge per l’objectiu de MMP. Arribem fins al polígon de la Pirelli, a prop del Nou Congost, aquesta girada m’ha fet perdre una mica de ritme i veia com em despenjava una mica del grupillu que anavem, que, segurament tots buscàven el sub-45. El parcial m’ha sortit a 4.40. Tenia el grup just davant, però la intenció no era forçar-me per agrupar-me de nou, no era el meu objectiu de la cursa. El km 4 m’ha costat moltíssim, i desitjava arribar al 5.000 per intentar recuperar energia amb l’avituallament, aquest parcial l’he fet 4.49 completant els primers 5k en 22.38 (récord en primer parcial). El grupillu sub-45 se’m escapava definitivament i m’ha començat a adelantar alguna gent. 4.48 en el sisè km. El ritme que portava estava per sota objectiu per tant, l’he intentant mantenir. Arribem de nou al malvat gir del Polígon fent el pitjor parcial (4.51). Quedaven 3 km tot rectes, començant amb pujadeta. A la pujada he aconseguit atrapar alguns corredors (algún del grup sub-45 que havia petat) i he mantingut el ritme cómodament (4.48). Érem al km8 quan un grup que duia per darrere ha començat a apretar. Al passar-me he intentar seguir-los, però era un sobreesforç, tal i com estava corrent no podia demanar-li més al meu cos. Faig el km a 4.48 per tercer cop en la cursa. Queda un km i no sabia sobre quin temps estava corrent, sabia que seria Marca Personal, però res més… em costa moltíssim, vaig bastant petat i corrent sol. De cop sento passos per darrere, sembla que és un corredor del poble perquè tot el públic l’anima “Vamos Troncho!!”, “Troncho, que queda poco!!”, m’agafa un petit atac de riure per l’apodo del tio. Total que el Troncho, emputxat pel públic m’adelanta. Estic fet caldo, queden uns 400 metres i m’enganxo a ell. S’està acabant, ens queda un gir a l’esquerra i ja som a meta. Fem el gir i vec el rellotge de meta on hi surt 46:xx, uffffff… no m’ho creia, de l’alegria faig un sprint que passo a en Troncho i a dos més, acabant en 46.20!!

_DSC1433

He patit però he aconseguit un temps que no m’esperava 46.20 més aprop del 44:59 que del 49:59, així que a partir d’ara toca apretar i intentar abans de l’estiu ser sub-45… m’arrepentiré del que acabo d’escriure!

A part de la marca personal, he vist que he batut altres freakie-récords personals:

  • Marca personal: 46:20 (Cursa Barcelonista St.Joan de Vilatorrada 2013)
  • Millor primer parcial: 22:38 (Cursa Barcelonista St.Joan de Vilatorrada 2013)
  • Millor segon parcial: 23:42 (Cursa Barcelonista St.Joan de Vilatorrada 2013)
  • Cursa més plana: +36 (Cursa Barcelonista St.Joan de Vilatorrada 2013)
  • Cursa amb ritme mig més ràpid: 4.38 min/km (Cursa Barcelonista St.Joan de Vilatorrada 2013)

Primera de l’any: Reis Race (51.11)

Primer diumenge de l’any 2013, primera cursa. Aquest cop ha tocat tornar a Igualada on els Moixiganguers (colla castellera), ha organitzat la primera Reis Race (la gràcia està en que es pronúncia igual). Tots coneixem la gran tradició de la capital de l’Anoia amb la Festa dels Reis, i els Moixinganguers han aprofitat per fer-hi una cursa aquest dia tant assenyalat.

2013-01-06 10.16.13

Ens llevem cap a les vuit. Avui tinc la sorpresa que els meus pares i la meva germana venen a veure la cursa. Pujo amb ma germana on recollim el dorsal, em canvio i em poso a escalfar. Avui anava de estreno. Aquests nadals, m’he autorregalat tres objectes de running que em feien molta falta: bambes, xip i rellotge.

2013-01-06 13.44.38

La cursa d’avui és un xic “diferent”, hem passat per llocs bastant estrets i hem entrat dins de diferents edificis (local d’assaig dels Moixiganguers, una escola, un claustre, escorxador i asil). Pel meu gust ha estat una experiència diferent, però ha costat mantenir el ritme constant, ja que hi havia corves molt tancades, passos molt estrets i algun cop, casi t’havies de parar… en fi… casi casi una sessió de fartlek.

REISRACE0026

La cursa comença després de sentir un trabuc que ens espanta una miqueta a tots. Primer km en baixada i amb corves que fan rebre un parell de cops de colze (com si ens disputéssim el liderat), el passo bastant ràpid, a 4:04… al km2 puja lleugerament i, a més ens fa entrar al local dels Moixiganguers, el passo en 4:36. Sobre aquest km em trobo amb dos corredors d’Esparreguera (que al final m’acaben guanyant per 1 min). Els km 3 i 4 pugen, i a més tenen la dificultat que entrem a una escola, un claustre, al pati d’un escorxador i al assil, els faig més lent passant-los a 5.11 i 5.27. El km 5 ja hem superat els obstacles i em permet descansar una miqueta, és completament pla i el passo a 5.04 arribant a la meitat de la cursa en 24.43.

DSCN4009

Ara toca començar la segona volta que la començem amb l’avituallament. Aigua mooooooolt freda, que no se’m acudeix res més que tirarme-la pel cap. Refrescant-me i fent algun glop faig el 6è km en 4.58, molt més lent del que hauria de ser. Arriben els següents tres km, que com he comentat abans són amb canvis de ritme constants: 5:32, 5:46 i 5:37… surtim del asil i toca apretar!! Només queda l’últim km i sinò m’afanyo encara aniré per sobre de 52… Vaig lleugueret però se’m fa llarg, arribo amb 4:45 (més ràpid que l’últim de la primera volta) i amb un somriure a la cara al veure que faig 51.11 (m’imaginava molt pitjor).

DSCN4011

A la meta saludo als companys d’Esparreguera, que havien arribat just per davant i m’obsequien amb un tortell, ampolla de cava, bolleria industrial, aigua i refresc (no està malament).

2013-01-06 14.17.01