Clonant MMP a Bombers

Una setmana després em torno a posar un dorsal. Feia anys que no feia dos 10k’s seguits i mira… encara li agafaré el ‘gustillu’.

Avui tocava fer la Cursa de Bombers, una cursa que, tot i ser de les clàssiques, corria per segona vegada. L’any passat vaig aconseguir consolidar el sub45 amb l’ajuda d’en Kevin i aquest any he aconseguit consolidar altres coses que aviat us explicaré.

d017827c-9e97-494a-af3f-1da52b219324

Com sempre, he tingut la gran sort de compartir l’experiència amb els col·legues del BCTeam. Gent que m’ajuda a seguir motivat i a millorar dia a dia.

Hem aconseguit fer un grupet “sub43”. Ho poso entre cometes perquè jo era, clarament el més fluix i el que mai havia sigut sub43. Avui tocava apretar-se una miqueta més i començar amb ells crec que era una bona decisió.

752b796c-f249-4020-b251-3a99fe228cc0

La Cursa ha començat amb molt ambient, tal i com ens té acostumats Bombers. Hem sortit una miqueta flipats, si… però com sempre passa els primers km’s d’aquestes Curses es corren sols.

1906 Cursa Bombers

Al km1,5 aproximadament ja entràvem al Paralel. Quants records venien al cap de la Marató! A diferència d’aquell dia, avui anava molt ben acompanyat i, sobretot molt més fresc. Pugem flipadillus, però contenint una miqueta.

Cursa Bombers (454)

Sobre el 3 ja tombem per Floridablanca per trobar-nos amb Gran Via. Aquí ens surt el parcial més ràpid (3:58) i crec que és el parcial més ràpid “d’entre-Cursa”, és a dir, parcial del 2 al 8.

0055 Cursa Bombers

La Gran Via se’m fa feixuga, i aquí ja perdo el grupillu de màquines en que m’he ajuntat i començo a anar “a la meva bola”. Passo el km5 amb 21:20 (a 4:16min/km). 10 segons més lent que la setmana pasada… però la setmana pasada no teniem el Paralel!!

0620 Cursa Bombers

Fins el km7 toca “aguantar” la Gran Via. Baixo ritme perquè em noto que vaig molt pujat de revolucions lluitant per no pujar de 4:30 (faig 4:23 i 4:27 de parcials). Deixem la Gran Via i encarem el tram on vaig petar l’any passat.

Estic bastant cansat i entre mi penso que ja és impossible baixar de 43, objectiu inicial abans de començar. Fins al 9 pateixo bastant i faig el meu pitjor parcial (4:37).

3429 Cursa Bombers

El darrer km és en baixada. Vaig una mica curt de forces, però intento anar el més ràpid possible. Faig microcàlculs mentre miro el rellotge i penso que també se’m escaparà el MMP.

3436 Cursa Bombers

Acabem Via Laietana i intento esprintar una mica més, però estic fós. Arribo als darrers metres, passo meta, miro el crono i… pam!! 43:23, la mateixa marca exacte que la setmana pasada. Empato MMP!

Anuncis

MMP i triplet a la butxaca

Qui ho diria de mi! Un mes després de la Marató de Barcelona m’he tornat a posar un dorsal. L’experiència em deia que després d’una Marató entrava en un periode de crisi post-maratoniana i trigava 5 mesos en posar-me de nou un dorsal. Així va passar tant a Berlín com a València. Però no ha passat ara! sembla que el meu cos (o cap) està canviant, esperem que en positiu.

La recuperació de la Marató ha estat molt millor que en les altres dues. No he tingut cap problema muscular i gràcies a Fisioteràpia Revers m’han deixat com a nou. No he passat pel fisio cap dia durant la preparació de la Marató i m’han trobat molt i molt dur cosa que potser (o segur!) em va perjudicar en els problemes que vaig tenir a la Marató de Barcelona.

He tornat a entrenar una setmana després sense cap seqüela. També he tornat al gimnàs on, apart de fer cames i core, he optat per fer circuits per enfortir tot el cos. De moment estic molt content ja que he guanyat força bastant ràpid i inclús penso que m’ajuda a “movilitzar” parts del cos que utilitzo menys.

Després de la Marató em vaig inscriure a tres 10k per aquests mesos. El primer ha estat aquest dissabte a la tarda/vespre a l’Hospitalet, on l’any passat ja vaig fer MMP. He entrenat, però no ho he fet amb massa intensitat ni volum, de fet, he anat sortint de forma discontinua i fent fartleks a la meva bola. Cada cop que surto a córrer em trobo millor, no sé si serà la pèrdua de pes, que he guanyat força o que estic més motivat… no ho sé, però tocava traslladar-ho a l’Hospitalet.

L’objectiu inicial era baixar de 44 i fer MMP, però finalment i aprofitant que tenía bon grup per anar a 4:15 (Manau, Imma, Cristiano, Kike…) m’he llançat a aquest ritme fins que aguantés!

WhatsApp Image 2018-04-14 at 20.11.10

La Cursa ha començat amb una mica de retard i a mi ja m’entrava la gana! Com sempre el primer km amb molts problemes esquivant gent mal col·locada al calaix. Físicament els primers 3 km m’he trobat molt ràpid. Al 4 m’ha entrat una mica de flato i al 5 he arribat molt content al veure que passàvem amb 21:10 (4:14 de mitja).

A partir d’aquí he començat a patir una mica per aguantar el ritme de la llebre i m’he despenjat uns metres. Tenia sensacions una mica contradictòries, a la que afluixava una mica de ritme em donava la impressió que podia còrrer més ràpid i a la que augmentava de ritme el cos em deia que m’estava passant de revolucions.

Cristiano també s’ha despenjat i he intentat no perdre la seva petjada en cap moment. Seguiem aprop de la llebre i tenia la esperança que durant els km’s 8 i 9 poder retallar distàncies i tornar-me a enganxar però ha estat impossible. Durant aquests km’s he perdut bastant en ritme i ja era gairebé impossible atrapar-los. En aquests km’s he anat pensant que l’objectiu era baixar de 44 i poder córrer Bombers la setmana vinent més ràpid.

Finalment, 43:23 amb la sensació de haver pogut fer-ho algo millor. He aconseguit acabar al sprint cosa que els darrers 10k’s que havia fet em va ser imposible.

Amb aquest resultat aconsegueixo un triplet històric, MMP en les tres categories de ruta que competeixo ja al mes d’Abril…

Millora a Sant Antoni, però lluny de MMP

Després del ‘fiasco’ a Nassos i amb un mes i deu dies d’entrenaments, toca fer la primera Cursa de l’any, la Cursa de Sant Antoni. Una prova per saber a on estem i cap a on s’ha d’anar.

El dia ha començat molt extrany, bé… ahir ja ho va ser i suposo que el dia d’avui m’ho ha heredat. M’he aixecat amb la sensació de que era dilluns i tenia que anar a treballar. Em dutxo i m’encamiso i em dono compte que és diumenge i toca córrer un deumil.

La meva empanada mental ha seguit quan m’he adonat, ja a Barcelona, que m’havia deixat el rellotge. Total, tocava córrer a pelo i a sensacions però en Javi (que no corria per lesió) m’ha salvat i m’ha deixat el seu (que tampoc m’ha servit de massa perquè la configuració que tenia m’ha liat bastant,jeje. Cosas del directo).

Cursa en teoría ràpida, on cada any vec que la gent fa marques personals. Aquest any hi ha hagut un (petit) canvi al circuit incorporant més estona de Paralel, un bon entrenament psicològic per la Marató. El meu objectiu era baixar de 44 i començar l’any amb una MMP.

IMG_4349

Foto: blogmaldito.com

He començat amb la llebre de 45′ amb la intenció de que m’aguantés els primers dos km’s que tendien a pujar i després començar a apretar i així ho he fet. Un cop a la Gran Via m’he anat animant, avui les cames anaven soles. No m’entenia massa amb el rellotge del ritme que anava per lo que anava a sensacions. He atrapat a la Fina primer i després a la Gemma (que volia rondar els 45’s) i no he patit massa per arribar al 5 amb 21:54.

1994 Cursa S. Antonio

A partir d’aquí he començat a veure en Cristiano i he intentat anar-me acostant a ell. Em trobava força bé i no tenia cap dolor. Per dins ja estava celebrant un nou MMP. Peeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeerò…. ha aparegut ell, si… el Paralel. Uf.. només començat a pujar-lo ja se’m ha començat a fer llarg. 7 minuts de Paralel eterns que em costava respirar i he hagut d’afluixar ritme. Per a colmo, mirant al terra he vist marcat el km41 de la Marató. Si amb 7km a les cames se’m ha fet llarg….com se’m farà amb 41?? Esperem que la motivació faci miracles!!

Cursa Sant Antoni 2018 (1657)

Foto: blogmaldito.com

Els dos darrers km’s ja tenia en Cristiano més lluny. No sabia ni per quin km anavem i he hagut de preguntar. El penúltim el faig en 4:30 i el darrer apreto bastant amb l’esperança que el temps perdut no hagi estat massa. Darrer km a 3:54 i he tingut un ‘gatillazo’ a la recta de meta, que se’m ha fet eterna. He arribat mort amb un 44:29 al rellotge, res de MMP, res de sub-44.

26815367_10214992030896284_2234168769434271611_n

Foto: BCTeam.cat

Sensacions bones i amb gran millora de sensacions respecte fa 21 dies a Nassos. Toca seguir treballant, la Marató està cada cop més aprop i no perdona.

Punxada a Igualada

Cames lleugeres, cursa de vespre, cos descansat i molta motivació, quatre elements bàsics per anar a pel MMP en la Cursa que em va veure néixer com a corredor fa cinc anys, oi? Doncs a intentar-ho s’ha dit!

Igualada és i ha estat una ciutat que em sorprèn. La teoria és que fa sempre més fred que a Esparreguera, però al trepitjar la plaça Cal Font ja notes que hi ha un ambient molt càlid. “Sort hem tingut que va ploure ahir”, em comenta un voluntari al recollir el dorsal. La veritat és que és sofocant i amb la Maria veiem els nens com fan la seva Cursa amb un sol espatarrant i aprofitem l’espera per anar a pendre un refresc en un lloc amb aire acondicionat. Els animals de clima fred com jo necessitem els 9 graus de la Marató de Berlin perquè no se’ns escalfin…les idees i a Igualada superem els 25, a les vuit del vespre!

Comencem l’escalfament i em sorpren que no hi ha gairebé ningú escalfant al lloc on escalfava tothom en anys anteriors. Deuen venir calents de casa penso o han trobat algún lloc amb millors ombres que nosaltres. A l’escalfament em noto que tinc més mocs dels habituals i “jadeo” una miqueta, la Maria m’ho anota però no en faig cas. Escalfament de manual, complert i deixant el cos apunt per l’MMP. Tot està encarat per aconseguir-ho.

Toca anar als calaixos on estreno el calaix sub-45, i que espero defensar-ho a tope! Toca el sol, i sembla que de nocturna ja en té poc aquesta Cursa, que ha hagut d’avançar l’horari per donar pas a la Mitja Marató (que comença a les 22h). Amb l’espera curta arranquem amb un ritme lleugeret per encarar la baixada del Passeig, com sempre algo més ràpid del ritme objectiu. A partir d’aquí ja formem un grupet de 6 o 7 corredors que em fa anar còmode en els següents km’s tot i no parar de treure mocs. La cosa es complica abans del 4 quan encarem la Rambla, començo a tenir molta tos. Hi ha molt de polen a l’ambient i aquells “jadeos” de l’escalfament sembla que s’incrementen. Al passar el quatre haig de deixar de córrer, m’estic com ofegant, no paro de tosir i em fan mal els pulmons. “El pais de les maravelles” que pintava en el primer paràgraf, se’n va en orris. Troto fins a l’avituallament previ al 5 i vec aigua amb tranquilitat. Penso si val la pena retirar-se o seguir i, al final, agafo la millor de les opcions possibles: esperar a la Maria i gaudir de la Cursa a un ritme més baix.

En uns 4/5 min ja apareix, a ritme un pél per sota del marcat. L’objectiu és sub-55 per lo que a partir d’aquí toca gaudir de la Cursa. Intento motivar-la i estirar-la en els moments que es pot córrer. Gaudeixo esperonant al públic i veient l’ambient que, no és ni de bon tros el que hi havia en la primera (ni en la segona) edició. Batucades i grups musicals en punts estratègics ens fan passar els 5km més ràpids del que ens plantejàvem. Fem un petit grupet amb dues noies i un trio i anem tirant. Finalment a la darrera baixada la Maria sprinta per baixar del 55 (fa 54:58, missió complerta) i jo em deixo caure per no espatllar cap foto d’arribada ni a la Maria, ni a les dues noies, ni al “trio de la rodona”. Acabo la Cursa per una banda trist per haver desaprofitat una oportunitat única i per un altre molt content per haver ajudat a la Maria i haver pogut tenir una visió de la Cursa més tranquila i diferent.

En fi…seguirem sumant i informant.

Reafirmant el sub-45 a Bombers

La Cursa de Bombers és una d’aquelles Curses que no passen desapercebudes en el calendari runner…i de les que em faltava a la col·lecció! Com ja sabeu aquestes curses tan mediàtiques no m’agrada corre-les, massa gent, dificultats en aparcar i circuit regular (“so lala” com diriem amb la Shirley). Peeeeerò sembla que l’efecte “sin-trigo” m’està canviant i ara corro 10k’s i curses mediàtiques…lo que no havia fet mai. Deu ser que em faig vell.

En fi, fora conyes, Bombers formava part de la meva “gira de primavera” que acabarà per Sant Joan i on, menys a Martorell, aniré a per totes a totes les curses, sense excusa. Avui l’objectiu era baixar de 44 minuts amb l’estratègia d’anar fins al km3 amb la llebre de 45 i després anar a 4:20 fins a meta. Tenia una bona oportunitat ja que tenia un equip de llebres que ni Kipchoge té. En Javi Villora i en David Manau eren les llebres oficials de la Cursa i a més, tenia la meva llebre particular, en Kevin que em feia d’escuder durant tota la Cursa. A més d’aquestes llebres tenia a la Ana que buscava el mateix temps que jo i em podia servir de referència.

En l’escalfament ja noto que avui em costarà, massa calor, tanta, que amb l’escalfament ja sembla que hagi corregut una marató de lo suat que vaig. Que torni l’hivern, si us plau!! Foto de grup i cap al calaix de sortida, com he dit abans, molt ben acompanyat.

18268564_10212596396846930_1645315399911975995_n

Arranca la Cursa i al cap de 200 metres frenada total de ritme, sembla que hi ha hagut efecte acordeó ja que els que anaven a calaixos més enrere han parat del tot. Passeig Colom per trobar el ritme, cares familiars, sembla que els que escudem a la llebre de 45 sempre som els mateixos. “Avui ho aconseguiré” em diu la Carol quan l’atrapo, a Hospitalet no va ser possible però avui la veig convençuda. Comencem a pujar el paral·lel i entre les llebres, en Kevin, l’Ana i jo i un grup de 4 o 5 de la Bolsa, que només veig gent de vermell i negre pujant. La calor ja apreta i el paral·lel passa bastant ràpid al km3 el deixem enrere i ja estem carretejant per trobar la Gran Via, lloc on tenia pensat apretat. Just abans d’arribar-hi hi ha el primer avituallament, en Kevin em diu que no em preocupi que vagi tirant i que em dóna l’aigua ell, tot un detall, tenint la seva xicota al grup que em faci de llebre personal a mi, “és que l’Ana vol córrer sola aquesta Cursa”.

Entrem a la Gran Via, no tinc massa forces per posar-me a 4:20 però aquí ja comencem a distanciar-nos tímidament del grup de llebres. Jo em vaig fixant amb un company de la Bolsa (no sé el nom ja que és dels nous i no-Maratonià) que va per davant, tenir la referència visual d’algu que esta més fort sempre és bo. Passem el cinc amb 22:20, deu segons de marge pel sub-45 i bastant sobrat de forces. Veig el Kevin que té ganes de tibar però penso que posar un punt més ara em passarà factura al final.

Cursa Bombers (451)

Anem per la Gran Via fins al km7, que és quan la deixem i comencem a baixar. Els dos següents km’s em comença a entrar flato, el terreny tendeix a baixar però em costa més mantenir el ritme. Perdo alguns segons (tot lo guanyat a la Gran Via) i les llebres m’atrapen sobre el 8. Just lo mateix que em va passar a Hospitalet!

Passem per plaça Urquinaona i al girar cap a Via Laietana veig que tinc les llebres ja a 15-20 metres, toca espabilar! Canvi de ritme afavorit per la baixada i just en el cartell del km9 atrapo de nou a les llebres, anem amb en Kevin lleugerament per sobre de 4 min/km per lo que seguim baixant i atrapant a gent. Girem per Isabel II i ja veiem la meta a uns 300 metres, el Kevin em mira i em diu que ho hem aconseguit. Sense sprintar més i gaudint de la gent fem els darrers metres passant la meta en 44:38 i reafirmant el sub-45 “il·legal” (o no) de l’H.

18268315_10212596399326992_87195900061233094_n

Molta alegria després de la Cursa. Ara he vist que, pel que sembla, estic consolidat per sota de 45 tot i que no estic entrenant com m’agradaria (o com feia abans). La calor m’ha fet una mala passada en els km6-9 per lo que penso que en altres condicions podia haver-ho fet algo millor.

La propera parada serà a la nocturna d’Igualada en 15 dies, cursa on vaig debutar fa cinc anys i on espero (i desitjo) anar a per nova marca personal.

Senyals de vida i MMP

Senyals de vida després de la Marató de València. Si, estic viu. L’allargada ombra de la Marató sempre m’ha fet estar un temps sense posar-me dorsal…i sense escriure al blog (des del 20N res). Investigue’m-ho. L’any passat després de Berlin, em vaig perdre tota la tardor i, aquest any, per una cosa o altre, m’he perdut tot l’hivern (inclouent la “gira de Mitges” que tant m’agrada), però ja torno a ser aquí, molt motivat i amb ganes d’assolir “nous” objectius. Les cometes del nous s’explicaran més avall.

Introducció al ciclisme

Des de que vaig començar a entrenar la Marató de València, vaig començar a pensar de deixar aparcat el córrer una temporada i dedicar-me una temporada sencera al ciclisme, per variar una mica d’esport. Però… al veure lo bé que m’ho passo corrent i el marge de millora que tinc, m’ho he repensat. Finalment, faré sortidetes de tant en tant, però per dedicar-m’hi a full time encara no.

Federat de muntanya

Un altre de les cites pendents des de fa anys és la muntanya. Sempre he dit que l’esport que més em motivava era caminar per muntanya i aquest any m’hi he federat. Aquests anys he estat sortint de tant a tant a caminar, sobretot per Montserrat, però l’objectiu actual (que l’estic complint de moment) és sortir periodicament cada dissabte, marcant-me un mínim de 1.000 de desnivell positiu per setmana i (re)descobrint Catalunya. De moment curses de muntanya zero. La muntanya és per relaxar-se. Aquest retorn al monte, serà la meva base per una de les coses que més temps porto esperant fer: el camino de Santiago. Aquest any faré el tram de Irún a Bilbao començant per Sant Joan.

Canvi de dieta, canvi d’habits

El principal canvi d’aquests mesos ha estat descobrir que el cansament i les molèsties que tenia a vegades (a vegades amb molta intensitat, a vegades amb menys) eren conseqüència de varies intoleràncies alimentàries. En resum i sense entrar en detalls, m’han prohibit el blat, llegums, llet de vaca i cacauets i m’han recomanat evitar la majoria de cereals, arròs, blat de moro i ous. En definitiva: un canvi dràstic en la dieta ja m’elimina (casi) totes les fonts de carbohidrats que tenia o el que és el mateix, tot el que ingeria desde que em llevaba fins a mitja tarda. Porto un mes i mig i he trobat ja millores significatives: descanso millor, digereixo millor, m’he estabilitzat a 72 kg (abans quan no entrenava dur estava a 75) i sembla que recupero més ràpid dels esforços. Per altre banda m’han recomanat fer esport més moderat per lo que la introducció al ciclisme l’he aparcat substituint per sortides puntuals i la muntanya la he deixat al senderisme aparcant la idea de tornar a fer curses de muntanya. Provarem si el canvi de dieta m’afecta positiva o negativament al córrer… el tiempo lo dirá.

“Nous” objectius

Ara s’expliquen les cometes. Lo que més m’agrada és la llarga distància (mitges o maratons) sigui en asfalt o muntanya, però ara em vec obligat a fer algo més “light” que em generi menys estrés intern, per lo que he tornat als 10k després de varis anys sense competir “en serio”. Així que l’objectiu que m’he marcat és 42:50 abans de l’estiu fent una (o dues) cursa(es) cada mes. Això significa que hauré de rebaixar bastant la meva marca actual 45:15 conseguida l’any passat a Sant Cugat als inicis de preparació de la Marató de València. Aquest temps està pensat per poder crear base per baixar de 3h20 en la següent Marató (ja veurem si a la tardor 2017 o Barcelona 2018). Vaig començar la preparació fa cinc setmanes i aquest finde ja he corregut la primera cursa: Nocturna de l’Hospitalet.

Nocturna de l’Hospitalet: primer sub45 de la meva vida

Després d’aquesta llarga introducció, anem a lo que anem. Anem la primera cursa del circuit 10k que he fet d’aquesta “gira primaveral”: la Nocturna d’Hospitalet.

Sempre m’ha fet mandra córrer a la tarda o al vespre una cursa, i penso que no sóc l’únic ja que ho comentàvem amb diferents companys que cap tenia ganes d’anar a la cursa. Això sumat a la caravana que em vaig “xupar”, segurament pel Espanyol-Atlético que es jugava en una hora similar, van fer que arribés no massa motivat. Aparcament al pàrquing de Gran Via 2 i trobada amb els companys del BCTeam després de molt de temps. Escalfament meu una mica, bastant curt i cap a la línea de sortida. L’objectiu d’avui era si o si, baixar de 45 minuts, fita que (encara que sembli extrany, o no) encara no havia aconseguit mai, tot i haver-ho intentat enèssims cops. Encara que porto poques setmanes preparant crec que amb el tute de les maratons, el gimnàs i la muntanya, he aconseguit fer una bona base per baixar uns minuts en 10k abans de l’estiu.

Tinc la gran sort de poder compartir la Cursa amb en David Manau que farà de llebre de 4:30, l’Edu Sancho que busca provar-se després del calvari de la cintilla i en Kike que vol anar a un ritme relaxat (serà per ell!!). Començem al final del calaix on ja es pot veure un tuttifrutti de colors de dorsals, cosa que repercuteix als primers km’s on s’adelanta a molta gent que va molt i molt lenta. Passen els primers km’s i vaig bastant bé, en Kike al km2 ja desapareix i l’Edu el vec molt animat. Passem pel 5 en 22:19 bastant còmode, per sota del previst. Més o menys al 6 hi ha l’avituallament, bec aigua i… flato a la vista! A partir d’aquí ja perdo al Edu de vista i vaig tirant sense que m’acabi de passar. Vaig lleugerament per davant de la llebre i em va costant cada cop més respirar.

Sobre el 7 passa una de les coses més patètiques d’aquesta cursa, s’uneix el nostre circuit amb els de 5k que, enlloc d’anar pel costat esquerre (que és el que els hi correspon) invadeixen el carril dret fent que hagim de esquivar-los com poguem. Imagineu-vos la situació, amb dificultats per respirant i anant esquivant a muralles de gent corrent en paral·lel a 7min/km. Quina rabia!

Sobre el 8 la llebre Manau m’adelanta i començo a pensar que caure un altre cop per sobre dels 45. Em centro a respirar i a trepitjar bé i abans del 9 ja torno a estar per davant d’ells. En el darrer km apreto tant com puc i arribo a meta amb un sorprenent 44:13. Sorprenent perquè esperava arribar sobre 44.40… la llebre entra uns 15 segons més tard que jo també sorprès per haver arribat tant d’hora.

Pel que anem comentant amb els companys, tothom ha fet molt millor marca de l’esperada i al cap d’unes hores en Javi Villora ens mostra que hi ha hagut una retallada massiva en dos trams per estar mal senyalitzats. En fi, un sub45 agredolç, agre per no haver sigut un 10k i dolç perquè tots els parcials els he marcat per sota de 4:30 (el darrer amb el ritme més ràpid de tota la cursa) cosa que ja em certificaria l’esperat sub45.

Propera parada: Cursa de Bombers, a intentar certificar aquest sub45 tant buscat

No estaba muerto, estaba de parranda

Després de no escriure cap article (ni córrer cap Cursa) des del 6 de Juny, torno a ser aquí, amb novetats fresques que han passat aquests mesos, us en faig cinc cèntims.

Per començar, no sé si ho havia comentat, estic preparant la meva segona Marató, la Marató de Valencia que la correrem el 20 de novembre. Aprofito el #retovalencia del BCTeam per compartir aquesta experiència amb altres companys del club i fer-ho tot més amè, hi ha hagut una gran expectativa i som molts els que anirem cap a València aquest dia, alguns a córrer la Marató, altres a córrer el 10k i altres a animar-nos. Ara toca entrenar i donar-ho tot.

Aquesta Marató l’he començat a preparar tenint en compte els errors comesos en la preparació de Berlín. He fet dos mesos de gimnàs anteriors als entrenaments per intentar reforçar tota la musculatura (sobretot de cames) i ja veurem si fa efecte. En conseqüència d’això, ja que no he fet massa cardio, he pujat fins a 77 kilos. El primer objectiu és, doncs, arribar a 70 lo abans possible (ara ja estic en 73) per poder fer els entrenos bé i no patir tant en la llarga distància. Molta feina a fer!

Cinc setmanes portem d’entrenaments, i desde la setmana 1 estic amb molt de mal al peu dret. M’he tractat amb el podòleg Alejandro Bayo que m’ha diagnosticat una tendinitis al peroneu curt i al tendó d’Aquiles i m’ha variat les plantilles que duia fins ara. Porto dues setmanes amb elles i ja he notat diferència. Amb els massatgets diaris amb gel i les plantilles confío a anar a millor i poder entrenar a tope lo abans possible. De moment no he parat cap dia, només he baixat intensitat i volum (que ja m’ha anat bé).

La darrere novetat és que he decidit córrer aquesta Marató amb les Asics Gel-Nimbus 18. M’han tocat en un sorteig del BCTeam, les he provat (sense cap expectativa) i de seguida m’he enamorat d’elles. Em recorden molt a les Nike Vomero que duia fa uns anys i que també em tenien completament enamorat (amb el canvi de model van perdre molt i em vaig passar a Adidas). Així que apartir d’ara calçaré de groc i verd amb la marca japonesa. Esperem que doni bons resultats!

Aquest diumenge tocava el primer test de la Marató de Valencia, córrer un 10k a tope. La resta de companys van fer l’exercici la setmana pasada en la Cursa de la Mercè, però jo, com tenia unes jornades de Neurociència, ho vaig haver de traspassar a aquesta setmana, que casi casi casi m’han obligat a anar a la Cursa Dir Sant Cugat, una cursa on ja havia corregut fa dos anys i havia aconseguit la meva millor marca personal de 10k tot i la duresa del circuit. Així doncs, cap a Sant Cugat tocava a anar a ‘saber on estic’.

Vaig quedar amb en Kevin i l’Ana (vaya parella de cracks) que els dos corrien el 5k. Tenia clar que anava a lluitar marca personal, petés a on petés. Escalfo amb en Kevin i em noto molt cansat, el dia anterior vaig anar a muntar a cavall (si…quines coses més rares que faig darrerament) i crec que tenia una mica d’agulletes…però bueno, toca estirar bé i fer sobretot exercicis de movilitat.

Tots teniem dorsal del primer calaix. En Kevin amb l’Aitor (que també ens el trobem per allí) s’hi queden, però jo i l’Ana anem cap al segon calaix amb les llebres de 45′. Arranquem amb elles i ja començo a veure que anem, en alguns trams, exageradament més ràpid del que toca. Això em fa patir, però entenc que amb el sube-baja constant que té el circuit, és una estratègia de les llebres per no petar a la gent a la pujada. Aguanto més o menys 5 kilòmetres on ja vaig veient que molta gent no podem seguir el ritme de les llebres.

Al kilòmetre 6 hi ha el marcador de temps (per temes logístics al 5 era complicar posar-ho) i veig que només vaig 3 segons més lent del que hauria d’anar i les llebres les tinc molt més endavant!! En fi… no m’obsessiono ja que començem el tram més dur on anem pujant i després baixant carrers per un barri residencial, els kilòmetres no passen i es bastant agotador ja que no hi ha massa gent animant. De cop, en una cantonada, em trobo a la Marta amb els seus fills, em reconeix i em dóna ànims. Em fa molta il·lusió veure-la i em dóna forces per seguir lluitant.

Fins al kilòmetre nou vaig perdent temps de crono i apartir del nou comença el darrer kilòmetre amb tendència a baixar fins a meta, on, com fa dos anys li foto molta canya. Aquest any ja sé de que va l’asunto i començo a apretar on toca, faig un dels millors parcials que he fet mai en cursa i aconsegueixo per 2 segons, lo que semblava imposible, una nova MMP en 10k!

Encara no sóc sub-45, però amb els dolors que estic arrossegant al peu i el circuit trencacames de Sant Cugat, crec que ho tinc fàcil per baixar de 45 minuts quan torni a córrer un 10k (esperem que sigui abans de dos anys).

Ara toca seguir entrenant i sumant kilòmetres, aquest MMP només serveix per saber on sóc i tenir els ànims i la força per seguir lluitant en aquest dur camí que es diu #retovalencia. Qui em donava per mort o en baixa forma ja sap: ‘No estaba muerto, estaba de parranda’. A seguir lluitant!