No estaba muerto, estaba de parranda

Després de no escriure cap article (ni córrer cap Cursa) des del 6 de Juny, torno a ser aquí, amb novetats fresques que han passat aquests mesos, us en faig cinc cèntims.

Per començar, no sé si ho havia comentat, estic preparant la meva segona Marató, la Marató de Valencia que la correrem el 20 de novembre. Aprofito el #retovalencia del BCTeam per compartir aquesta experiència amb altres companys del club i fer-ho tot més amè, hi ha hagut una gran expectativa i som molts els que anirem cap a València aquest dia, alguns a córrer la Marató, altres a córrer el 10k i altres a animar-nos. Ara toca entrenar i donar-ho tot.

Aquesta Marató l’he començat a preparar tenint en compte els errors comesos en la preparació de Berlín. He fet dos mesos de gimnàs anteriors als entrenaments per intentar reforçar tota la musculatura (sobretot de cames) i ja veurem si fa efecte. En conseqüència d’això, ja que no he fet massa cardio, he pujat fins a 77 kilos. El primer objectiu és, doncs, arribar a 70 lo abans possible (ara ja estic en 73) per poder fer els entrenos bé i no patir tant en la llarga distància. Molta feina a fer!

Cinc setmanes portem d’entrenaments, i desde la setmana 1 estic amb molt de mal al peu dret. M’he tractat amb el podòleg Alejandro Bayo que m’ha diagnosticat una tendinitis al peroneu curt i al tendó d’Aquiles i m’ha variat les plantilles que duia fins ara. Porto dues setmanes amb elles i ja he notat diferència. Amb els massatgets diaris amb gel i les plantilles confío a anar a millor i poder entrenar a tope lo abans possible. De moment no he parat cap dia, només he baixat intensitat i volum (que ja m’ha anat bé).

La darrere novetat és que he decidit córrer aquesta Marató amb les Asics Gel-Nimbus 18. M’han tocat en un sorteig del BCTeam, les he provat (sense cap expectativa) i de seguida m’he enamorat d’elles. Em recorden molt a les Nike Vomero que duia fa uns anys i que també em tenien completament enamorat (amb el canvi de model van perdre molt i em vaig passar a Adidas). Així que apartir d’ara calçaré de groc i verd amb la marca japonesa. Esperem que doni bons resultats!

Aquest diumenge tocava el primer test de la Marató de Valencia, córrer un 10k a tope. La resta de companys van fer l’exercici la setmana pasada en la Cursa de la Mercè, però jo, com tenia unes jornades de Neurociència, ho vaig haver de traspassar a aquesta setmana, que casi casi casi m’han obligat a anar a la Cursa Dir Sant Cugat, una cursa on ja havia corregut fa dos anys i havia aconseguit la meva millor marca personal de 10k tot i la duresa del circuit. Així doncs, cap a Sant Cugat tocava a anar a ‘saber on estic’.

Vaig quedar amb en Kevin i l’Ana (vaya parella de cracks) que els dos corrien el 5k. Tenia clar que anava a lluitar marca personal, petés a on petés. Escalfo amb en Kevin i em noto molt cansat, el dia anterior vaig anar a muntar a cavall (si…quines coses més rares que faig darrerament) i crec que tenia una mica d’agulletes…però bueno, toca estirar bé i fer sobretot exercicis de movilitat.

Tots teniem dorsal del primer calaix. En Kevin amb l’Aitor (que també ens el trobem per allí) s’hi queden, però jo i l’Ana anem cap al segon calaix amb les llebres de 45′. Arranquem amb elles i ja començo a veure que anem, en alguns trams, exageradament més ràpid del que toca. Això em fa patir, però entenc que amb el sube-baja constant que té el circuit, és una estratègia de les llebres per no petar a la gent a la pujada. Aguanto més o menys 5 kilòmetres on ja vaig veient que molta gent no podem seguir el ritme de les llebres.

Al kilòmetre 6 hi ha el marcador de temps (per temes logístics al 5 era complicar posar-ho) i veig que només vaig 3 segons més lent del que hauria d’anar i les llebres les tinc molt més endavant!! En fi… no m’obsessiono ja que començem el tram més dur on anem pujant i després baixant carrers per un barri residencial, els kilòmetres no passen i es bastant agotador ja que no hi ha massa gent animant. De cop, en una cantonada, em trobo a la Marta amb els seus fills, em reconeix i em dóna ànims. Em fa molta il·lusió veure-la i em dóna forces per seguir lluitant.

Fins al kilòmetre nou vaig perdent temps de crono i apartir del nou comença el darrer kilòmetre amb tendència a baixar fins a meta, on, com fa dos anys li foto molta canya. Aquest any ja sé de que va l’asunto i començo a apretar on toca, faig un dels millors parcials que he fet mai en cursa i aconsegueixo per 2 segons, lo que semblava imposible, una nova MMP en 10k!

Encara no sóc sub-45, però amb els dolors que estic arrossegant al peu i el circuit trencacames de Sant Cugat, crec que ho tinc fàcil per baixar de 45 minuts quan torni a córrer un 10k (esperem que sigui abans de dos anys).

Ara toca seguir entrenant i sumant kilòmetres, aquest MMP només serveix per saber on sóc i tenir els ànims i la força per seguir lluitant en aquest dur camí que es diu #retovalencia. Qui em donava per mort o en baixa forma ja sap: ‘No estaba muerto, estaba de parranda’. A seguir lluitant!

Anuncis

2 thoughts on “No estaba muerto, estaba de parranda

  1. Crack!
    La cursa Dir St Cugat és molt exigent per voler fer marca.
    El sub45 ho tens a les cames.
    Felicitats i a continuar el #retovalencia.
    Allà estarem per animar-te.
    Petó 😘

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s