Primera Cursa de l’Alba!

Com és la vida, els petits detalls i les petites decisions són les que fan canviar la nostre pròpia història. L’altre dia “celebrava” els dos anys que començar a còrrer, una decisió que m’ha aportat sanes (o no) costums i, encara que soni de flipat, m’ha canviat la manera de veure la vida. Fa uns mesos, l’Albert em va animar a apuntar-me a l’Alba, mentalment pensava que no estava preparat però mirant lo bé que em va sortir la Mitja de Barcelona i que encara quedaven molts mesos per endavant, click! apuntat a l’Alba… Divendres passat vaig sortir a caminar per Montserrat, em feia molt mal l’adductor, un adductor que porto temps barallant-me amb ell, al arribar a casa tenia en ment en un 95% de possibilitat que no correria, la decisió semblava presa. Una frase motivadora i un partit de bàsquet van fer que el 5% guanyés força. “El dolor dura poc però l’orgull de participar dura per sempre” (o algo així) i veure l’ascens del C.B.Esparreguera amb un jugador tocat del tormell i fent un partidàs, em va fer veure les coses diferent: jo haig de ser allà… avanço part de la història… km 8 penso en retirar-me, si ho hagués fet, tot hagués acabat aquí i segurament estaria d’un altre humor ara mateix. No ha estat així, el resultat ha estat molt dolent, però he acabat molt orgullós de mi mateix…

Comença la crònica de la meva primera Cursa de l’Alba:

Sona el despertador, i el primer pensament que tinc al cap és que avui és el dia. Dóna força pensar que avui faràs una cosa diferent i que t’hauràs d’esforçar per fer-ho bé: avui és el dia, penso. Estic podulant per casa quan noto un soroll raro… està plovent!! No sé si alegrar-me o tirar-me dels cabells. Ho miro positiu: regar una miqueta sempre va bé… mentre no duri massa! Quan surto al carrer i vaig cap a Collbató ja no hi ha pluja, la temperatura és molt bona i la humitat (evidentment) alta. Al posar-me a escalfar ja vec que suarem molt. Saludo als quatre coneguts i entro dora al calaix ja que avui hi havia control de dorsals. Parlant amb en Jaume em marco tres grans punts de referència: 1 hora a Sant Miquel, menys de dues hores a Sant Jeroni i 3 hores a meta, ho aconseguiré?

 

Primers km’s

Tret de sortida, justament una hora més tard que les fieres comencessin la primera Marató de Montserrat. He decidit sortir rapidet. Els dos primers km’s em surten clavats a 4:44, volteta per Collbató per davant dels bombers i baixar fins a la Salut. Allà començem una llarga i pesada pujada fins les coves del Salnitre. Em trobava bé però a la pujada afluixo ritme, queda molt i hem d’arribar a dalt, penso! Aquest tram el trobo molt i molt pesat. Arribem a les escales de les coves, aquí ja m’atrapen la Sònia i el Jaume d’Esparreguera, anem pujant caminant a un ritme lleugeret. Per davant tenim un tram de descans on es pot córrer. Arribem al primer avituallament al km 4,5.

Primer avís

A l’avituallament deixo adelantar a tres corredors que em trepitgen els talons. La sensació d’estar seguit de molt aprop em posava nerviós i ja m’havia convençut que per aguantar l’Alba havia de fer una estratègia de “Be Calm” a les pujades. El tema comença a pujar, i comencem a caminar, alguns ens adelanten corrent però jo no vull. El ritme que portem és prou bo. Passem la bifurcació Santa Cova/Sant Miquel i anem cap a Sant Miquel. Primer puja una miqueta però a la que puc ja arranco el trote. El de davant el tinc a 30 metres i per darrere ja noto que s’acosten un parell. Aquests corredors no volen adelantar-me, prefereixen seguir el ritme que els hi marco. Alternem trote i caminar. Miro el rellotge i vec que puc arribar algo per sota del temps marcat a Sant Miquel. Guay! El de darrere em demana tibar ell i li cedeixo el pas. No seguim massa més quan m’entra la primera rampa, auggr ja començem!! Quin mal!! M’adelanten quatre o cinc mentre intento recuperar-me i un corredor amb tatuatges a les cames es preocupa per mi i m’anima a que queda poc per l’avituallament. Penso en retirar-me al avituallament… intento córrer i em noto que em va pujar de nou. Com la pendent és positiva a caminar toca. Arribo a l’avituallament, 1 hora i 1 minut. El caminar penso que m’ha anat bé i que tot ha estat una anècdota.

 

Les escales dels pobres

Toca baixadeta de Sant Miquel al Monestir, la cama no molesta gens ni mica i estic animat a guanyar el minut que he perdut en el primer tram. Baixo rapidet però sense passar-me. Dintre de res toca el tram més temut: les escales dels pobres. Marco un 4:40 en aquest km, adelantant tres o quatre corredors i em trobo bé. Molt bon acolliment al Monestir, on ens animava tothom que passava per allí. Gràcies, ens heu donat forces per començar a pujar escales! Les primeres les pujo corrent i ja atrapo al corredor del davant, carai! Moral em dóna veure que és un conegut. En un altre moment li hagués demanat pas, però preferia guardar-me una miqueta i no destroçar-me els quàdriceps a la primera de canvi. La cosa va bé… fins a Santa Anna, on al trotar uns passos, em torna a tibar el bessó: la mare que el va parir! Un corredor m’ofereix posar-me’l a lloc però amb les pedres ja torna tot al seu lloc. Més i més escales. No se’m fan pesades però començo a notar “coses rares” un altre cop al bessó. Corregeixo trepitjada i sembla que em passa… quan hi ha una mica de pla intento trotar i la cosa empitjora. Aquí em comença a adelantar més gent. Em poso amb un grup on hi ha dues noies que són molt animades pels muntanyistes que volten per allí. Arribem al pla dels ocells on ens donen aigua… per fi deixem de tenir tantes escales!

 

La caminata del zombie

Encara no he sortit de l’avituallament que ja se’m torna a pujar el bessó, merda! Estic perdut, en el tram que queda hi ha algun tram per trotar que no ho puc fer i em va adelantant gent. Intento pensar en positiu i intento creure que només queden 3 km pel cim i a la baixada ja no tindré aquests problemes (i uns collons!). La cosa empitjora per moments i ja desitjo veure l’ermita de Sant Jeroni i refrigerarar-me. Arribem a un tram que ens creuem amb gent que ja baixa. Em dóna força els ànims que em dóna algun conegut. Se’m fa un tram molt llarg, però al veure esglaons petits ja sé que estic aprop de l’avituallament. Allà menjo i vec com si fós un afamat total. Penso que penjant plàtan i bebent aigua els bessons se’m poden calmar. Al sortir de l’avituallament vec la Marta, organitzadora de la Cursa i companya d’hipopressius, no la puc saludar perquè ja arranco la marxa: ho faré quan baixi, penso.

 

Mai havia sentit el cel tan aprop

Toca la part mentalment més complicada, la que et penses que ja ets la cim i encara et queden moltes esgotadores escales. Intento pujar mirant les cares de la gent que baixa, em transmeten energia. Algun que m’ha vist queixar-me abans, em pregunta com estic i m’anima que l’atrapi a la baixada, li prenc paraula. No me’n dono compte i només hem queden sis o set escales. Miro amunt i ho trobo molt emocionant. Molta boira vec a l’horitzó. No sé si és per la meva ennuvolada mental o perquè és així. Però és igual. Sento que apunten el 520, el meu dorsal. Ja sóc dalt, si senyor! Qui ho hauria de dir? Algú que està adalt m’arranca un somriure al dir-me “tranquil que no et farem pujar més amunt”, per sort algú em veu més viu que mort!! 1 hora i 56 minuts, vaig algo malament de temps, però què vols fer-hi? M’han fet una mala passada les rampes. Tinc molta energia a dins i ara toca treure-la.

 

Camí cap a l’infern

Ara només penso en baixar el més ràpid possible. Començo a baixar les escales veient ara jo, com la gent que puja espera trobar força en mi, el tram fins l’avituallament el faig el més ràpid que puc i plamm! Just abans d’arribar-hi, una nova rampa. La Marta em veu i m’ofereix menjar i reflex, començo a posar-me nerviós, pensava que baixant no en tindria (il·lús de mi). Segueixo baixant i plam… una de nova… una putada, aquesta si que es forta. No puc posar el peu a terra i m’estiro a terra. El corredor que bé per darrere m’ajuda i em diu que m’aixequi i que segueixi caminant i sobretot que no corri. En primers moments li faig cas, però m’adelanta tot Déu! És un dels trams per córrer i em toca la moral no poder-ho fer. Tots els que havia adelantat ara m’estan atrapant. Tota la feina feta no ha servit per res. Em trobo algún corredor també enrampat com jo i ens intentem animar. Si troto dos passes a la segona ja se’m puja el bessó. Una putada. Després de molt esforç, arribem a Sant Joan per fi, en la pujada de formigó atrapo a dos corredors i decideixo baixar la part de baixada de formigó corrent passi el que passi. N’atrapo a un parell més i arribo al avituallament del pla de Sant Miquel.

 

El cap guanya al cos…

No m’entretenc gens a l’avituallament, sóc conscient que no puc córrer i parar em fa perdre encara més temps. Surto amb una noia, la Cristina, al trote amb ella i comentant els nostres mals. Em pregunta si a aquest ritme arribarem en menys de quatre hores a meta, era lo últim que volia sentir! Li dic que si arribo en quatre hores a meta em suïcido allà mateix! La conversa dura poc, un altre latigasu al bessó em fa cridar i parar. Potser si que el que arribaré en quatre hores seré jo! Ella no ho crec, penso. Vaig seguint caminant el més ràpid que puc, quan troto m’explota. M’adelanten varis corredors més i no hi ha manera de seguir-los. És desesperant veure que no estàs massa cansat però no pots anar més ràpid… en uns moments adelanto a un grup d’excursionistes que m’anima i intento correspondre’ls corrent una mica, amb la mala sort que em torno a enrampar davant seu, em veuen tant apurat que m’assisteixen donant-me aigua. Sort que m’ho prenc amb humor, que sinó n’hi ha per desesperar-se! Segueixo tirant i m’adelanten més corredors, vaig pensant els pocs que em deuen quedar al darrere, però no em preocupa. Només tinc en ment creuar la meta i ho faré sigui com sigui. Al adelantar-me un corredor hi ha un grup de tres persones mirant que m’anima, em criden pel cognom i no els reconec (disculpeu si em llegiu!). Un dels nois em pregunta perquè no apreto, no cal respondre-li, una nova rampa m’apareix. He perdut el compte ja! Igual que dels corredors que m’estan passant. Mare meua! Arribem a la zona més boscosa, i em trobo un corredor assistit per la Creu Roja, sembla que s’ha marejat i ha demanat assistència. Entre mi, i per animar-me una mica, penso que per fi adelanto a algú! Encara amb el somriure a la boca, vec un altre corredor trotant una mica per davant. Em motivo a caçar-lo, intentant guanyar velocitat sense adolorir més al bessó. L’acabo atrapant just al acabar les Bateries. Penso que el cap ha guanyat al cos…

 

A un pam de la glòria

Arribem a l’últim avituallament, a un km i escaix de meta. Ja estic trotant de nou, molt a poc a poc, tant que em permet agafar dos gots d’aigua i anar bebent. M’atrapa el que havia avançat fa un moment i un altre corredor. Però més igual. Entrem a Collbató. Tinc por de tenir un altre rampa. La glòria és a prop, a només un km. Corro com puc, penso en gaudir del moment. M’ha costat moltíssim arribar aquí i intento motivar-me i visualitzar la meta. Faré un temps molt dolent però penso que m’ho he currat. Lo fàcil era abandonar al km8 i no estar patint tants kms. Baixem rectes per un carrer i reconeixo la última corba. Vec en Francesc amb una càmara de fotos a la corba. Al fer-la, nyac!!!! Un altre rampa… collons quin mal aquesta! Però no puc parar, tinc la recta encarada. Tiu, has d’arribar com sigui. Coixejo bastant i alguna gent del públic al veurem així m’anima. Reconec a alguna cara que ens hem anat trobant pel camí que m’aplaudeix. No queda res, ja entro a l’estora final. Sento una veu coneguda que em crida, és ma cosina, li aixeco el polze. Queden uns metres i aixeco el cap, vec que arribaré per sota de 3:30. Estic a un pam de la glòria i… pam!!! Nova rampa (i gravada en vídeo!). No passa res, ja he creuat la meva. Si senyor, ho he aconseguit!! 3:29… resultat molt discret però molt bo per les circumstàncies que se’m han donat. Estic molt i molt content. De cada experiència s’aprèn algo i d’aquesta n’he après moltes coses. Una d’elles i per a mi la més important, és la de que hi ha esportistes majúsculs en aquestes probes: al finalitar la Cursa, varis corredors que em van veure renegar pel camí i veure’m coixejar quan tocava córrer de valent, se’m han acostar i es van interessar per mi. Això és esport!!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s