Salt al buit: el plaer de no entrenar a res.

Sempre em passa. No ho puc evitar. Perquè quan compleixo un objectiu em costa tant trobar-ne un altre? És inevitable. Serà que al complir-lo em satisfaig molt ràpid i m’apareix el instint guanyador que em fa relaxar. Ara m’està passant. Ni el meu més optimista pensament m’hagués dit que fa quinze dies hagués superat tant bé el debut en Mitja i segurament això ha fet que no ho provi aquest diumenge passat a Gavà o al Prat. Por al fracàs? No crec… comoditat i pensar que ja has fet els deures per adelantat, segurament.

Ara mateix estic saltant al buit. No tinc res oficial a l’agenda, bé… menteixo, tinc la Cursa de l’Alba… al maig! Plourà molt fins llavors. Aquest salt al buit m’està donant plaer, plaer de fer el que em vingui de gust, de no pensar en ritmes ni en temps, simplement improvitzo i em diverteixo i, curiosament, entreno molt més que quan tinc algo en ment!!! Ahir pensant, em vaig donar compte que des del dia després de la Mitja no he descansat ni un sol dia. Quinze dies seguits i zero molèsties i zero senyals d’esgotament. Serà que al cap i a la fi pujar de pulsacions em relaxa…

I ara què? Em pregunto. Tinc temptacions. No haver baixat de 45 en un 10k és una espina que porto clavada des de fa molt de temps, massa temps, ara estic fort… ho intento? És una opció. L’altre espina que tinc clavada és la de haver-me perdut per segon any consecutiu (i tenint dorsal!) la Marxa del Montserratí. L’any passat era un tràmit, aquest any la podia haver fet en serio. Sempre em quedarà el dubte de quants minuts més faré que el “Daudé” que va córrer l’any passat amb 2:00:14… la tercera espina clavada és la de tenir la necessitat de conèixer més camins per Montserrat, una pena que m’agradi, tenir-ho al costat i no fer-li (casi) mai cas…

Un salt al buit? Crec que escrivint m’he autoconvençut de que de salt al buit poc, tinc masses deures a fer, masses objectius a complir i sobrades ganes de realitzar-los. Però aniré pas a pas. Per començar, un 10k a Montgat a finals de mes, no estaria malament, oi? Crec que la Mireia m’ha convençut. Potser és la millor manera de tornar a pensar en objectius, en temps, en series… o millor saltar al buit fins aquell dia i esperar aviam que passa? Mai he estat d’improvitzar… ho faig aquest cop?

Anuncis

2 thoughts on “Salt al buit: el plaer de no entrenar a res.

  1. Dave! sembla que tindré algo a veure en el teu canvi, un punt d’inflexió? Jo t’animo a venir a Montgat tant a gaudir de la cursa popular com a fer marca personal. Es un altre d’aquests petits reptes que et van donant forces per fer d’altres més intensos (que no més importants!). Ja saps, ara ja som del mateix Club de “zero a cent” i sent socis m’hauràs de motivar a mi també per donar el millor de mi! 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s