Dia de muntanya a Sant Jeroni, el cim de Montserrat

Un vent suau pentina les teves crestes que els angelets serraren per construir les formoses i magestuoses torres d’aquest meravellós Palau (Lluís Barjau)

2012-12-01 10.50.43

Avui pel matí, hem fet una excursió que teníem pendent des de fa mesos: Sant Jeroni, el cim de Montserrat.

Per evitar el fred de primera hora del matí, hem decidit sortir a quarts de deu. Hem pujat en cotxe fins a Collbató i allà hem començat l’ascens per les bateries. Abans de començar a pujar, hem vist que no estaríem sols, ens hem trobat pujant un grup (bastant nombrós) de nois de la Confirmació d’Esparreguera. Hem anat pujant a bon ritme adelantant poc a poc a tots aquests joves. Hem arribat al Monestir, i allà ens hem separat, l’Albert ha decidit pujat a Sant Jeroni corrent i el Sergi, Raül i jo ho hem fet caminant.

Els tres caminadors hem parat a esmorzar al pla del Monestir mentre l’Albert suposo que patia per les fortes pendents del camí per on volia pujar.

Hem decidit pujar per les Escales dels Pobres, camí que no ens ha agradat massa. Ens tira més pujar per camins més naturals encara que tinguin més pendent i no haver de pujar tantes escales (prop de 800). Hem anat fent xino-xano sense parar massa, passant pel pla de Santa Anna i el pla dels Ocells, on a partir d’aquí canvia completament el paisatge, havent vegetació més densa, essent tot més salvatge. Entre el camí ens apareix el Cavall Bernat, un dels pics més característics de la muntanya i més apreciats pels escaladors. Agafem el camí vell de Sant Jeroni on ens marca que ens queden uns 35 minuts de camí. En menys de 5 minuts ens trobem, amb un creuament amb el Camí nou de Sant Jeroni on l’agafem, es una via de formigó que ens acompanyarà uns 10 minuts. En poca estona ja veiem l’ermita de Sant Jeroni, passem de llarg perquè deduïm que l’Albert ja deu ser a dalt esperant-nos. Pugem per un camí, mig escala, mig rampa molt particular, on ja podem anar contemplant les grans vistes que ens ofereix aquesta zona de la muntanya màgica. Allà ens trobem l’Albert, on ens explica que, a pesar de la dificultat, ha aconseguit completar el camí que volia fer. Ara només ens queden unes quantes escales més i ja serem al cim… 6, 5, 4, 3, 2, 1… ja som a dalt!! Lo primer que ens trobem és una gran rosa dels vents, on deixem les motxilles, ens abriguem una mica i a gaudir de les excel·lents vistes que tenim al davant.

IMG-20121206-WA0001

Apreciem durant minuts la gran panoràmica que ens ofereix aquest cim. Tenim la sort que el dia es bastant despejat, i podem apreciar bastant les vistes. A l’est veiem el Montseny. Al NO, apreciem altres pics singulars de la muntanya com les Talaies, el Camell, el Coll del Migdia i les Parets dels Ecos. També podem apreciar la central de telecomunicacions que hi ha a la muntanya, i en aquesta direcció, si allarguem més la vista, podem veure la Torre de Collserola i Barcelona de forma molt difuminada. Entre mi penso: que petita que és Catalunya vista des d’aquí!

IMG-20121207-WA0002

El vent cada cop bufava amb més força i el fred s’estava apoderant ja dels nostres cossos. Baixem un tram i ens canviem la roba suada per altre de seca. Decidim baixar pel camí més curt, el camí dels francesos, per així poder arribar a dinar a casa. Seran poc més de 4 km que ens duran a la Vinya Nova, molt a prop d’on hem deixat el cotxe. Comencem el descens xino-xano on prefereixo quedar-me l’últim perquè noto que les bambes que porto em rellisquen molt i no vull tenir cap lesió. Ara que començo a tenir una mica de forma física en el Running, una lesió tonta seria molt desmotivador! A mig camí, pateixo una caiguda que em dóna mal rotllo, se’m trava el genoll i em fa bastant mal. Per sort, només deuria ser una estrebada, arribo a baix sense problemes (només notant una mica de dolor al doblegar el peu) i amb el gel que em poso al arribar a casa ja no noto el dolor. Que poc que m’agraden les baixades de Muntanya! De fet, tots patim alguna cosa o altre durant el descens: Sergi dolor al genoll operat, Raül mal als dits dels peus (teoria de no dur les bambes amb un nombre més) i Albert no es queixa, però sembla esgotat pel trote que s’ha donat quan ha fet sol el tram corrent. M’agrada molt més les pujades i notar com s’accelera el cor i els quàdriceps t’estan apunt de petar. El pròxim dia baixo amb funicular, penso, sense dir-ho en veu alta.

IMG-20121207-WA0003

Ens despedim molt animats per haver fet una excursió que teníem pendents i amb ganes de tornar-ne a fer un altre aviat. Quina serà la pròxima??

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s